26 d’abril de 2013

7ª Cursa de muntanya Alta Segarra: Campionat de Catalunya

El passat 21 d'abril es va celebrar a Sanaüja, la 7ª cursa de muntanya "Alta Segarra". En aquesta edició, la cursa seria el Campionat de Catalunya per equips.
Aquesta vegada, podria dormir una mica més, ja que, Sanaüja està a 20 minuts d'Artesa. Arribava a Sanaüja a les 8.15, i tenia temps suficient per anar a buscar el dorsal, canviar-me i, fins i tot, fer un escalfament. Veia força cares ja conegudes, tot i que, molts no els coneixia (la gent deia que "aquest any hi ha molt nivell"). Arribat a la plaça, una notícia corria com la pólvora: la Núria Picas estava apuntada en la cursa i correria en ella. Les prediccions es complien, aquest any hi havia molt nivell!

Tot i donar un cop d'ull pels voltants de la plaça, no la vaig saber veure. Així, que, vaig anar a buscar el meu dorsal (125). També, em van donar un xip especial, tan sols per la cursa. Llavors, em vaig trobar el Xabier Velasco, del CUDOS. Ell, ja havia participat en edicions anteriors i em va donar un parell de consells que, durant la cursa, vaig fer servir.

 Desprès d'això, em vaig anar a canviar. Un cop llest, vaig tornar a pujar a la plaça per escalfar una mica i entrar dins el quadre de sortida.Un cop tots els corredors i corredores estàvem dintre, es va començar el briefing. Tot i que no vaig estar molt atent, perquè em vaig tornar a posar a parlar amb el Xabier i d'altres corredors, sí que és cert que, en aquesta cursa, hi havia elements a tenir en compte (roques, pendents, cordes per pujar, senyalitzacions, etc). Aquesta, no és una cursa normal de muntanya, crec jo. Va resultar ser força dura, però, sobretot, divertida i diferent.
 Els primers km's vaig adoptar un ritme suau. A mesura que passaven els minuts i els km's, anava pujant una mica el ritme. Fins al 5è km, va ser un pujar constant. A partir d'allà, es va començar a baixar amb força. Una de les coses que més em van agradar va ser que, pels voltants del km 7-8, es tornava a passar pel poble, per la plaça d'on s'havia donat el tret de sortida.Una speaker i molta gent et donaven ànims i, sincerament, em va ajudar molt.

Un cop deixat enrere el poble, començava una forta pendent de 100metres de desnivell en menys de 500metres. Passada la pendent, hi trobàvem el 2n aviatuallament de la cursa. 

 

Ara, tocava una altra pujada d'uns 100m de desnivell, una baixada i la pujada més dura de la cursa, que ens situaria al punt més alt de tota la competició (675m d'alçada). Ja planejant uns metres, trobàvem el 3r aviatuallament, portant ja, 13km dels 24 totals. Tot i que ja havíem acumulat 700metres de desnivell positiu, encara en quedaven 500 més i 11km per endavant. Ara, però, ja tocava baixar més que no pas pujar. 

Tot i que, les pujades que van seguir desprès del 3r avituallament eren desprès de fortes baixades i costava arrancar, encara tenia forces suficients per seguir corrent. La veritat, és que em vaig guardar massa i vaig arribar encara amb proutes forces a la línia de meta; hauria pogut donar més.
Com he dit, va ser una cursa molt entretinguda, molt divertida, i això va ajudar a que les 3h hores que vaig estar corrent, no es fessin tan dures, com a mínim, psicològicament. A més, jo també anava pensant en les meves coses. Durant aquest tram, ens vam trobar una paret de roques que s'havia de pujar amb unes cordes. El pròxim any, portaré els peus de gat!
Al final, passat l'últim avituallament al km 20, vaig començar a "apretar" de valent! Vaig passar uns 6 o 7 corredors. Tot plegat, vaig passar la línia de meta amb 3h 11segons i acabant en 137a posició de la general d'uns 350 corredors i 5è de la meva categoria (sub23). Degut a que al arribar no vaig pensar en parar el rellotge, no vaig poder saber el meu temps real, però deuria baixar uns segons de les 3h, com a molt.

A l'arribada, mirant el crono
 Cal dir, que, el primer de la meva categoria, Andreu Simon, va arribar amb un magnífic temps de 2h 14' 11''. El primer classificat, Just Sociats, va acabar la cursa amb 2h 4' 22''.
Per la banda de les dones, Núria Picas, va ser la guanyadora amb un temps de 2h 24' 48''. 
Acabada la cursa, em van donar la bossa d'obsequis i un trofeu personalitzat. Aquest detall, el felicito! Tan sols en una altra cursa m'havien donat un altre trofeu així (Rialp Matxicots) i considero que, això, al corredor li agrada i li fa tenir un molt bon record de la cursa. Per acabar-ho de rematar, em vaig poder fer una foto amb la Núria Picas.

Jo, la Núria Picas i el Xabier V.



Altres cròniques de la cursa: http://www.buff.eu/blog/nuria-picas-gana-el-campeonato-de-catalunya-la-sagarra/




19 d’abril de 2013

X La Talaia

El passat diumenge 14 d'abril, seguint amb les proves del calendari de curses de muntanya del XI Circuit Català, tocava córrer a la 10a edició de la cursa "La Talaia", a Vilanova i la Geltrú. 
La cursa començava a les 9.30, però sabent que hi havia una hora i mitja ben bona de camí, em va tocar aixecar-me d'hora, a les 6.30. Tot i que, no vaig poder dormir molt, vaig poder descansar durant el trajecte.


A les 8.30 arribava al Càmping "Vilanova Park" d'on començava la cursa i d'on es feia l'entrega de dorsals. Ja es veia molt bon ambient i feia molt bon dia (15ºC). Un cop amb el dorsal a la mà, em vaig anar a canviar. Mentrestant em canviava, vaig conèixer uns corredors que ja havien participat en l'edició anterior i em van informar una mica de la cursa (reservar-te, continus puja-baixa, com afecta la calor, etc). El tema de la calor, desprès, el vaig poder comprovar jo mateix, ja que vam haver de córrer a 18-25ºC al llarg de 23km's.


Un cop canviat vaig deixar la bossa al guardaroba i me'n vaig anar a córrer. Deurien ser les 9 del matí. No tenia molt temps per escalfar, doncs a les 9:15 es començava a entrar al calaix i el briefing previ. Un cop dins el calaix em vaig trobar amb un home amb el que vaig córrer un parell de km's a la cursa anterior "Trail Montroig".





 A les 9.30 en punt es donava el tret de sortida i els corredors començàvem a sortir del càmping. 


Passats uns 2km's, vam passar el càmping, urbanitzacions i la carretera i vam agafar el camí que ens duria a fer la X cursa de La Talaia. A partir del km 4, el camí va començar a pujar. Tot i que no dúiem molts km's ni molt desnivell, la calor apretava i la sed començava a ser present. Així, doncs, tot i no ser habitual en mi, em vaig parar en el primer avituallament per veure una mica d'aigua.


A partir d'aquell moment la cursa era on es convertia en un constant pujar i baixar, ara bé, pujava més que no baixava.Crec que per sort, em vaig trobar un jove corredor, més o menys de la meda edat, que em va avançar i em vaig dir a mi mateix que no li podia deixar marge. D'aquesta manera, vam córrer quasi bé 15 km's empegats (ell, en Guillem Font, apretant a les baixades i jo, a les pujades).
 
En els primers 13 km's vam acumular uns 600-700metres positius dels 900 totals. El punt més complicat va ser un descens per un camí força estret i llarg en que la presencia de roques, esbarzers i matolls; que impedien la visibilitat i poder córrer correctament, van provocar que més d'un es fes un torta als turmells (jo inclòs, ens els dos), però no es podia parar! Tan sols dos corredors vaig veure que s'aturaven a l'avituallament i deien d'abandonar. Aquí, va ser on vaig perdre el rastre d'en "Guille". Realment, s'havia fet força "fàcil", tan físic com psicològicament, passar aquells primers 15km's. Tot i que, ja no el veia, els ànims tampoc van baixar molt! Però la força de les cames ja no era la mateixa. Psicològicament, entre les tortes als turmells i que m'havien avançat 2 o 3 corredors a la baixada, vaig fallar. Ara bé, no podia pas rendir-me! 
Ja quasi bé era tot baixada i anava, creia en aquell moment, en una posició i temps força bons.
D'aquesta manera, la resta de la cursa me la vaig passar pensant en les meves coses, donant-me ànims a mi mateix. Els quilòmetres més durs van ser del 20 al 22. Però un cop vaig poder veure el càmping, vaig treure les últimes forces que em quedaven i vaig poder avançar a 3 o 4 corredors. Tot plegat, em va permetre acabar la X cursa de la Talaia amb un temps de 2h 24minuts i en 121a posició de la general de 350 corredors. De la meva categoria, vaig acabar 5è, a 15minuts del 1er (Guillem Simon Cardona) i 13 i 5 minuts del 2n (Miquel Sintes) i 3er (Xavier Fiego), respectivament. L'altre Guillem, amb el que havia corregut part de la cursa, va acabar amb 4 minuts d'avantatge meu. Al acabar, ens vam trobar i ens vam felicitar mútuament; aquesta és una de les cares més bones d'aquest esport. 
Aprofito, per felicitar l'organització que va permetre que fer aquesta cursa fos un veritable luxe, tant pels avituallaments, l'arribada, l'ambient, entrega de trofeus, etc! 

Molt content i amb bones sensacions. Tot i que, s'ha d'entrenar més i més! Següent prova del campionat: "La Faiada" (Pont de Suert).



Track de la cursa -Wikiloc: X La Talaia

12 d’abril de 2013

Llessuí

Desprès d'un dia de "descans", el dimecres, l'Aleix i jo tornàvem a pujar a les bicicletes. Aquest cop, però, el destí era Llessui. Aquest poble es troba a 13km de Sort i està situat a 1417m d'altitud. Sortíem a les 16:30 amb una temperatura que deuria rondar els 18-20ºC (calor). La primera pujada començava amb força amb una inclinació del 10% i una durada d'uns 2km, per començar a escalfar motors...


 El primer poble pel que vam passar va ser Altron (1000m). Allà, passada la rotonda vam seguir direcció Llessui, que encara quedava a 7km i 400metres de desnivell positiu.
Les forces encara es mantenien bé, però la pujada es feia més dura que a Port Ainé. El ritme, fins a Llessui, va ser d'uns 10-11km/h (en les pujades), a excepció dels replans o les escasses baixades. 

El següent poble era Sorre, un poble molt similar i molt bonic com Altron, a 2,5km. Ara, ja tan sols ens quedava un últim poble, Llessui. Vam estar 1h en fer el recorregut de Sort a Llesui, 13km i 800m positius.













Un cop a Llessui ens vam aturar uns 10 minuts per descansar, fer unes quantes fotografies i recargar les botelles d'aigua. Les vistes, com sempre en aquesta bonica comarca, genials.
Desprès del descans, vam seguir la carretera que porta al pàrquing de les pistes de Llesui, a un quilòmetre i mig del poble. Un cop allà, vam observar els camins que porten al coll del triador, que, un altre dia, amb les dues BTT, esperem poder fer. 
Passant altre cop per Llesui, per tornar a agafar la mateixa carretera que ens duria fins al cruce d'Olp, ens vam haver d'aturar a possar-nos màniga llarga. Les temperatures havien disminuit i la baixada ens faria passar fred.

Un cop canviats, no hi va haver cap treva. L'Aleix va agafar velocitat i distància, ja en la primera baixada i, afegint-hi un descuit meu, que em va fer anar a Bernui, em va treure uns 6-7minuts. Un cop arribat al cruce, ens vam tornar a reunir. Segurament, deuria baixar a 70-80km/h, mentre, jo, en prou feines baixava a 60km/h. 
Però, altra vegada, tornava tocar a pujar, aquesta vegada, cap a Olp (1100m). Eren 200metres de desnivell positiu en tan sols 3km. 
Per Sort, un cop al poble, vam decidir no seguir pujant i anant cap a Montardit de Baix, ja que ens haguessin esperat 10km més dels que vam acabar fent. Tot i així, encara vam baixar fins Catellviny.
Una vegada vam tornar a ser a Olp, ja vam agafar la carretera que ens hi havia pujat i vam baixar fins a Sort. Aquesta vegada, no gaire distanciats l'un de l'altre. 
Amb uns números molt similars als de dilluns (42km, 2200m de desnivell acumulat amb dos hores i mitja). 








9 d’abril de 2013

Port Ainé (cota 1650)

Sense donar treva al descans, el dilluns desprès de la cursa "Trail Montroig" l'Aleix i jo vam pujar sobre les bicicletes per dirigir-nos a Port Ainé.
Desprès d'una revisió a la meva bicicleta, que li faltava una mica d'aire a les rodes, vam sortir de Sort en direcció les pistes de Port Ainé.
Els 6 primers km, fins al cruce en que es comença a pujar cap a pistes, eren (més o menys) plans. Podríem dir que no vam fer lo que hauria estat un bon escalfament perquè les cames assumissin aquell port (15km i 1000m de desnivell).
Tenia ganes de fer-lo. Segurament, el estar present el dia en que la volta a Catalunya passava per Sort i el veureu per la Televisió, hi va donar un plus d'emoció afegida.
La pujada començava amb força, però amb poc temps ja estàvem arribant a Roní.

                           

Passat Roní, un cartell mig tombat, marcava que faltaven 9km per arribar, mentre, un altre, a l'altra banda de la carretera, ens informava que en faltaven 10 per cota 1650 i 14 per cota 2000. El que estava clar era que encara quedava molta pujada.
El ritme que portàvem estava entre els 11-12 km/h, un ritme que es va fer "fàcil" de dur al llarg de tota la pujada. Aquest, a la vegada, ens permetia anar parlant i poder gaudir del paisatge sense haver d'estar esbufegant.









A falta d'uns 4 o 5 km, l'Aleix va decidir augmentar una mica el ritme i es va anar distanciant. D'aquesta manera, em vaig permetre el luxe d'anar fent fotos al paisatge, sense deixar de pedalar, això sí.
Quan ja em quedava poc per arribar al telecadira, vaig veure un ciclista que baixava a tota velocitat. L'Aleix ja havia arribat a dalt i tornava a baixar. Vam fer l'últim km de pujada plegats i al arribar a cota 1650 vam parar a fer-nos unes fotos i a menjar 4 fruits secs.


Amb una "mica" més de temps que els corredors de la volta ciclista a Catalunya (1h més...) vam arribar a Port Ainé.
La baixada va ser...molt freda! Ens havíem deixat els guants a casa i durant la baixada, com a mínim jo, vaig patir molt fred a les mans. Però no si podia fer res, per tant, s'havia de baixar, i com més ràpid millor. L'Aleix, em va esperar un parell de vegades, ja que agafava velocitats d'entre 60-70km/h, mentre, jo, feines tenia en anar a 40-50km/h.
La tornada, un cop arribats al cruce que es desvia a pistes, va ser molt més tranquil·la.
Amb unes 2hores i mitja vam pujar i baixar de cota 1650 de Port Ainé a Sort (44km i 2500m de desnivell acumulat).




IV Trail Montroig

Tocava aixecar-se força d’hora, a les 7:30 del matí, perquè havia d’estar al Càmping de La Noguera (Sant Llorenç de Montgai) abans de les 8:30. Havia de recollir el dorsal, canviar-me i a les 8:45, 15 minuts abans de la sortida, hi havia el briefing.
Així doncs, arribant una mica apurat, a les 8:20, vaig aparcar el cotxe en les instal·lacions del càmping i me’n vaig anar a buscar el dorsal. Temperatura ambient: 1-2ºC, feia fred, però al cel no hi havia ni un núvol i el Sol sortia amb força.
La gent anava arribant, tot i que, la gran majoria ja estaven preparant-se. Desprès d’agafar el dorsal (18), em vaig anar a canviar. No s’havia que posar-me, dubte que, crec jo, li va sorgir a més d’un. Al final, per sort, vaig fer cas al Ramon Gabernet, dels Blue Motors, i vaig córrer amb màniga curta.
Un cop canviat, em vaig dirigir al punt de sortida, on estaven concentrats, la major part dels corredors. Hi havia poques cares conegudes (Xavier Solsona, Ramon May i l’equip dels Blue Motors).
Quan ja quedava poc el briefing, els corredors vam anar entrant al cub que formaven les balles, que simbolitzava una espècie calaix on, per entrar-hi, primer havies de passar el control dels membres de la FEEC.

Un cop dins, em vaig posar a parlar amb el Xavier Solsona, que ja havia corregut en l’edició anterior.
Fet el briefing de la cursa (distància, desnivell, punts d’avituallament, etc), es va donar el tret de sortida. El Xavier i jo vam sortir força enrederits.

Els primers 6 quilòmetres eren molt planers, sense pujades ni baixades amb desnivells molt bruscos. Passàvem pel costat del pantà. Al finalitzar el 6è km, vam deixar l’aigua i, passats uns 500 metres, vam començar a pujar. Començava el desnivell positiu.


Des de llavors, la ruta combinava fortes pujades amb petites baixades i alguns que d’altres metres de pla. Les vistes eren magnífiques. Hi havia algun moment per contemplar-les quan els corredors topàvem amb les fortes i exigents pujades que ens feien abaixar el ritme i posar les mans damunt els genolls.
La pujada fins al refugi del Xut va ser dura, però em vaig notar amb moltes forces i vaig avançar força corredors durant la pujada. En l’11è o 12è km, quasi bé arribant al final de la pujada, em vaig trobar a un corredors dels Blue Motors, Francesc Codina, amb qui vaig córrer darrere o davant seu al llarg de tot el que quedava de cursa. Li agraeixo, altre cop, els ànims que em va donar al final de la carrera.



La baixada que va venir passat el refugi va ser entre emocionant i un calvari. Duïa al Francesc i un altre corredor més enganxats als talons. No podia afluixar ni un moment. El ritme que duïem de baixada era tan exigent que vam adelantar a 4 corredors que, en sentir-nos baixar, ens deixaven pas. Vaig patir, però també vaig gaudir molt.

Des del km 17 fins al 21, tot seguia perfectament. Tenia menys forces que al principi, però podia seguir corrent perfectament.
Els problemes van arribar a partir del km 21, passat l’últim avituallament (21,5km) i a falta de 5km pel final.
Les forces anaven disminuint a un ritme frenètic, m’estava quedant sense forces. Per sort, no anava sol. Tenia al Francesc enganxat a mi i això em va fer no afluixar en cap moment. Vaig aguantar com vaig poder i, al km 23-24, va arribar la última baixada. Vaig fer la baixada corrent, tant i com les meves cames em permetien. Però arribat al pla, a falta d’1km i mig per l’arribada, vaig haver d’afluixar el ritme. Al final, el Francesc em va passar al igual que l’altre corredor que havia dut darrere al llarg de la baixada.
Vaig arribar al a meta amb un temps de 3h i 3minuts i acabant en 54a posició.
Vaig necessitar assentar-me, beure i menjar força perquè vaig arribar amb molt poques forces. Estava cansat, però havia acabat la Trail Montroig, una cursa de 27km i 2200 metres de desnivell.
Lo millor de la jornada va ser assabentar-me de que havia quedat primer de la meva categoria (sub 23), que va resultar no tenir trofeu.
La cursa va ser genial, bones vistes, molt bon ambient, molt ben organitzada (punts d’avituallament, perfectes); però la categoria sub 23, no tenia trofeu?
Totes les altres van resultar tenir trofeu menys aquesta! Doncs, aquest fet, i crec que amb motiu, em va fer marxar amb mal regust de boca. A banda de no tenir trofeu, igual que la resta de primers classificats, l’excusa que em van donar va ser pèssima!: “Era el primer any que feien aquesta categoria i, com que en anys anteriors, ningú tan jove (menys de 24 anys) s’havia apuntat a la cursa, doncs no calia fer els trofeus”.
Aquesta resposta l’hagués pogut entendre si ningú de la meva categoria s’hagués apuntat amb antelació al dia de la prova, però, jo mateix, em vaig apuntar 3 setmanes abans. Vaig ser dels 20 primers en apuntar-me! Com et poden donar tal excusa?
Tot i la satisfacció d’haver-la acabat i haver gaudit, vaig marxar mosquejat i, havent arribat a casa, vaig escriure al club excursionista de Balaguer, qui, avui, m’ha dit que em donaria resposta al llarg de la setmana.

I repeteixo, la cursa va estar genial, magnífica! Però quin corredor no vol el seu trofeu, sabent que, a més de quedar primer, a la resta de categories se’ls n’hi ha donat?




5 d’abril de 2013

La Fortesal (marató de muntanya)

Farem una mica de propaganda i difució de la Marató de muntanya de Sort.

La Marató de muntanya "La Forestal", circular amb sortida i arribada a Sort, Pallars Sobirà, travessa pel bell mig del Parc Natural del Alt Pirineu (prats alpins, fons de valls i camins boscosos).

 

Per a més informació, anar al blog de la cursa: http://laforestalsort.blogspot.com.es/


1 d’abril de 2013

Mirapallars

El passat divendres 29 de març, mentre els meus companys estaven acabant "la marató" de Salou, jo vaig anar-me'n amb bicicleta al Mirapallars.
Gràcies al Ferran, que em va avisar al dia abans, vaig poder gaudir d'un dia amb bicicleta amb tot una colla de ciclistes (l'Ovidi, el Ferran, el Mañao, el Pepe, el Joan, el Xavier i l'Amat).
Vam sortir d'Artesa a les 9.15 i ens vam dirigir cap a les hortes d'Artesa. Passant per la Palanca, vam passar el pont de Vernet i, havent entrat a Vernet, vam agafar el camí que va direcció al camp de tir. Al cap d'uns 6km passàvem pel bonic poble de Baldomar.

Allà, vam fer una petita parada per reagrupar-nos i seguir. La següent parada, va ser a la font de la trilla, per omplir les botelles d'aigua. Seguidament, ens vam dirigir a Clua.
Un cop dins del poble, vam agafar un camí que ens duria al primer coll del dia (615m), per tant, ja dúiem 300metres de desnivell positiu. Però, això, no era res en comparació al que ens quedava.
Un cop al coll, vam agafar un camí que baixava fins a Gàrzola. La meitat del grup va baixar per una trialera, mentre, l'altre, seguia el recorregut del camí principal.

Un cop ens vam tornar a trobar tots al final de la trialera, vam continuar. Ara, arribàvem a Gàrzola. El següent destí: Vilanova de Meià.
Ara, ja podíem veure la magnífica serra del Montsec i el que ens esperava.
Arribats a Vilanova, vam tornar a omplir botelles i vam descansar un parell de minuts.
Però, sense entretenir-nos molt, vam continuar.
La pròxima parada la vam fer a la Font Blanca. Ara sí, ens vam asseure i descansar i els ciclistes van començar a treure entrepans.
Ja teníem el cim a darrera, faltava pujar-lo...



Tocava continuar i els ànims estaven molt alts! Hi havia ganes de seguir pedalejant i poder arribar al Mirapallars.
El tros que ens quedava fins l'Hostal Roig eren 5km i 200m de desnivell positiu per carretera, que, sincerament, es van passar molt ràpid.
Arribats a l'Hostal Roig, portant ja uns 30km i uns 1000metres de desnivell acumulat (dels quals, 800 eren positius), alguns es van plantejar el fet de tornar cap a Vilanova i d'allà, direcció Artesa de Segre.


Reunió a l'Hostal Roig



Al final, dos membres del grup van prendre aquesta decisió i, ara, quedàvem 6 ciclistes. El camí fins a dalt es va fer molt entretingut i molt bonic. Era la primera vegada que pujava el Montsec amb bicicleta i, la veritat, estava gaudint moltíssim. Al principi anàvem tots junts i, al cap d'un parell o tres de km's, el Pepe i jo, xerrant i tranquil·lament, ens vam anar distanciant, sense donar-nos-en compte.

Amb 40 minuts vam pujar des de l'Hostal Roig fins al cruce del Tossal del Mirapallars. Ara, tan sols ens tocava esperar la resta de ciclistes i continuar fins arribar al Coll-Tossal (1600m).
El Ferran, no va trigar res en aparèixer. Tranquil, amb el seu ritme, però no semblava gens cansat! "Està fort aquest home!"
Estàvem asseguts, esperant la resta quan, passats 5 minuts, va aparèixer, sol, el Joan. Ens va comunicar que havien la resta havien decidit fer mitja volta. Per tant, ens quedàvem 4.


Tot i que, el Pepe volia allargar més la sortida, vam pujar al Tossal i d'allà vam agafar una trialera que ens portaria fins a sota mateix de la Serralada. Acabada la trialera, vam agafar el camí que porta a Rúbies. Arribats, però, a la Cabama del Pere, vam agafar la Cabroa fins a Santa Maria. Va ser un descens impressionant!
Arribats ja a Santa Maria, tocava tornar. El germans Pepe i Joan es van quedar a fer un veure al bar del poble, mentrestant, el Ferran i jo, tornàvem directament cap Artesa.
Per no allargar-ho més i anar ràpid, ja que ens esperaven a dinar, vam agafar carretera fins Alentorn. Allà, ens vam desviar cap al cementiri i vam agafar un camí que porta fins a Vernet.






Al final, vam deixar en l'horitzó el poble de Baldomar i vam arribar a Artesa: 70km amb uns 3000metres de desnivell acumulats.
                                                    S'ha de repetir!