20 de novembre del 2013

2a Cursa de Baldomar



Tocava córrer en terres molt conegudes, Baldomar.
En aquesta ocasió vam ser 2 els corredors de Meià Runners que vam participar en aquesta cita esportiva que, d’un any per l’altre, ha guanyat molt, sobretot, en patrocini.
El Sergi i jo haviem quedat a les 9:20 del matí per anar-nos a apuntar a la cursa, una mica a última hora, tot s’ha de dir.Per sort, per part meva, m’havia quedat a dormir a casa de la meva parella, a Baldomar. El Sergi, en canvi, li va tocar baixar de Vilanova.
Feia una bona temperatura i la presència de Sol anunciava més calor. Ja es veia gent a la zona de dorsals i sortida, encara que, la majoria, eren de la caminada, que començava a les 9:30 (mitja hora abans de la cursa).
Desprès d’aconseguir un dorsal (70 i el Sergi el 71), vaig anar a canviar-me. Tot seguit, vam anar a buscar imperdibles i ens vam posar a escalfar. Moltes cares conegudes. Havent escalfat i arribats a la plaça (zona de sortida), em vaig fixar més atentament en cadascun dels corredors: Xavier Jové, Xavier Solsona, Romà Colom, Ricard Burset...algun d’aquests s’enduria les primeres posicions.
Tant el Sergi com jo, no havíem entrenat i veníem per córrer i gaudir d’una cursa de muntanya. A més, la meva parella (la Laia) és de Baldomar, per tant, no podia faltar a la cita. 



El tret de sortida el va donar el Rafa (organitzador de la cursa), amb un tret de pistola.  Un corredor va sortir disparat a un ritme molt alt...era el Ricard! El grup capdavanter no va trigar molt en formar-se (Jové, Solsona, Colom i un parell de corredors que no coneixia, els quals, més tard, es van endur la 2a i 3a posició). Com a segon grup (Ramon May, Ruben Llobet, el Sergi, un corredor de Tremp Runners i jo).
Els 3 primers km’s eren 250-300m de desnivell (+), en que vaig preferir mantenir un ritme constant i no elevat, ja que l’any passat vaig forçar massa i ho vaig acabar pagant.
Trobar-me a la Laia en el 2n control em va animar molt i em va donar forces, però havia de posar cap i no augmentar exageradament el ritme.
Estava bé, però no hem trobava en el millor estat de forma, ja que, desprès de la marató del Montsec, m’havia centrat més en escalar.
Arribats a la carretera, només quedaven 300m de pujada, i cap a baix. Ara sí, a donar-ho tot!
El Sergi i el de Tremp s’havien desmarcat i no els veia, però els havia d’atrapar. A mitja baixada vaig passar el trempolí i, ara, pensava en agafar el Sergi i arribar, si podia seguir-li el ritme tan elevat que duia, junts a meta.
“Merda, ja el tinc al darrera!” Pensava que el corredor de groc m’estava tornant a guanyar metres, per sorpresa meva, però, el corredor que tenia a darrera no era el de Tremp.
Gràcies a aquest noi (Jordi Camats), vaig dur, del km 6 fins a l’arribar, un ritme molt alt que, de no ser per la seva pressió, no hauria dut.
De nou al segon control, veure la Laia em va acabar de donar les forces culminants com per no rendir-me. Vam passar per Baldomar i la cursa es desviava a l’esquerra, a buscar la carretera que porta a la font de la Trilla. Des d’allà fins al poble, el Jordi i jo vam anar junts. Crec que, per sort meva, jo vaig anar a davant en tot moment. Potser, si m’hagués passat, m’hauria costat mantenir aquell ritme i potser psicològicament hauria tingut un dalt a baix.
Ja a la carretera vaig poder visualitzar el Sergi. Encara estava lluny de nosaltres i si volia arribar amb ell em tocaria seguir amb aquest ritme.
Finalment, passada la font de la Trilla, estàvem a metres del meu company d’equip. A cada segon avançàvem cap a ell i, finalment, estàvem a un metre darrere seu. Desprès de creuar el riu, el Sergi va patir una petita baixada de forces. És lo que m’hauria passat a mi si el Jordi m’hagués passat en qualsevol moment, però ell va tenir partida doble (el Jordi i jo). Passat el Sergi, no sabia si tenia algú més a prop, davant meu. El ritme no va baixar en cap moment, al contrari, a la última baixada es va augmentar encara més. Finalment, vaig arribar al poble amb una certa distància del meu perseguidor i vaig poder arribar més tranquil a meta. Ara bé, sense deixar per complet el ritme que duia.
Passada la meta, a 11” meus arribava el Jordi Camats. El vaig felicitar i vam estar parlant del ritme que, entre els dos, havíem dut.
Com que no veia arribar el Sergi i vaig anar a buscar-lo. Crec que alguna cosa li havia passat, perquè trigava en arribar. Al final, passat el camí pel qual arribàvem al poble, el vaig veure arribar corrent. Em va explicar que s’havia trobat malament i vam acabar arribant corrent. Va ser una gran entrada a meta!

Cal destacar la gran presència de patrocinadors, la bona organització i marcatge i el bon esmorzar que van preparar.