9 d’abril de 2013

IV Trail Montroig

Tocava aixecar-se força d’hora, a les 7:30 del matí, perquè havia d’estar al Càmping de La Noguera (Sant Llorenç de Montgai) abans de les 8:30. Havia de recollir el dorsal, canviar-me i a les 8:45, 15 minuts abans de la sortida, hi havia el briefing.
Així doncs, arribant una mica apurat, a les 8:20, vaig aparcar el cotxe en les instal·lacions del càmping i me’n vaig anar a buscar el dorsal. Temperatura ambient: 1-2ºC, feia fred, però al cel no hi havia ni un núvol i el Sol sortia amb força.
La gent anava arribant, tot i que, la gran majoria ja estaven preparant-se. Desprès d’agafar el dorsal (18), em vaig anar a canviar. No s’havia que posar-me, dubte que, crec jo, li va sorgir a més d’un. Al final, per sort, vaig fer cas al Ramon Gabernet, dels Blue Motors, i vaig córrer amb màniga curta.
Un cop canviat, em vaig dirigir al punt de sortida, on estaven concentrats, la major part dels corredors. Hi havia poques cares conegudes (Xavier Solsona, Ramon May i l’equip dels Blue Motors).
Quan ja quedava poc el briefing, els corredors vam anar entrant al cub que formaven les balles, que simbolitzava una espècie calaix on, per entrar-hi, primer havies de passar el control dels membres de la FEEC.

Un cop dins, em vaig posar a parlar amb el Xavier Solsona, que ja havia corregut en l’edició anterior.
Fet el briefing de la cursa (distància, desnivell, punts d’avituallament, etc), es va donar el tret de sortida. El Xavier i jo vam sortir força enrederits.

Els primers 6 quilòmetres eren molt planers, sense pujades ni baixades amb desnivells molt bruscos. Passàvem pel costat del pantà. Al finalitzar el 6è km, vam deixar l’aigua i, passats uns 500 metres, vam començar a pujar. Començava el desnivell positiu.


Des de llavors, la ruta combinava fortes pujades amb petites baixades i alguns que d’altres metres de pla. Les vistes eren magnífiques. Hi havia algun moment per contemplar-les quan els corredors topàvem amb les fortes i exigents pujades que ens feien abaixar el ritme i posar les mans damunt els genolls.
La pujada fins al refugi del Xut va ser dura, però em vaig notar amb moltes forces i vaig avançar força corredors durant la pujada. En l’11è o 12è km, quasi bé arribant al final de la pujada, em vaig trobar a un corredors dels Blue Motors, Francesc Codina, amb qui vaig córrer darrere o davant seu al llarg de tot el que quedava de cursa. Li agraeixo, altre cop, els ànims que em va donar al final de la carrera.



La baixada que va venir passat el refugi va ser entre emocionant i un calvari. Duïa al Francesc i un altre corredor més enganxats als talons. No podia afluixar ni un moment. El ritme que duïem de baixada era tan exigent que vam adelantar a 4 corredors que, en sentir-nos baixar, ens deixaven pas. Vaig patir, però també vaig gaudir molt.

Des del km 17 fins al 21, tot seguia perfectament. Tenia menys forces que al principi, però podia seguir corrent perfectament.
Els problemes van arribar a partir del km 21, passat l’últim avituallament (21,5km) i a falta de 5km pel final.
Les forces anaven disminuint a un ritme frenètic, m’estava quedant sense forces. Per sort, no anava sol. Tenia al Francesc enganxat a mi i això em va fer no afluixar en cap moment. Vaig aguantar com vaig poder i, al km 23-24, va arribar la última baixada. Vaig fer la baixada corrent, tant i com les meves cames em permetien. Però arribat al pla, a falta d’1km i mig per l’arribada, vaig haver d’afluixar el ritme. Al final, el Francesc em va passar al igual que l’altre corredor que havia dut darrere al llarg de la baixada.
Vaig arribar al a meta amb un temps de 3h i 3minuts i acabant en 54a posició.
Vaig necessitar assentar-me, beure i menjar força perquè vaig arribar amb molt poques forces. Estava cansat, però havia acabat la Trail Montroig, una cursa de 27km i 2200 metres de desnivell.
Lo millor de la jornada va ser assabentar-me de que havia quedat primer de la meva categoria (sub 23), que va resultar no tenir trofeu.
La cursa va ser genial, bones vistes, molt bon ambient, molt ben organitzada (punts d’avituallament, perfectes); però la categoria sub 23, no tenia trofeu?
Totes les altres van resultar tenir trofeu menys aquesta! Doncs, aquest fet, i crec que amb motiu, em va fer marxar amb mal regust de boca. A banda de no tenir trofeu, igual que la resta de primers classificats, l’excusa que em van donar va ser pèssima!: “Era el primer any que feien aquesta categoria i, com que en anys anteriors, ningú tan jove (menys de 24 anys) s’havia apuntat a la cursa, doncs no calia fer els trofeus”.
Aquesta resposta l’hagués pogut entendre si ningú de la meva categoria s’hagués apuntat amb antelació al dia de la prova, però, jo mateix, em vaig apuntar 3 setmanes abans. Vaig ser dels 20 primers en apuntar-me! Com et poden donar tal excusa?
Tot i la satisfacció d’haver-la acabat i haver gaudit, vaig marxar mosquejat i, havent arribat a casa, vaig escriure al club excursionista de Balaguer, qui, avui, m’ha dit que em donaria resposta al llarg de la setmana.

I repeteixo, la cursa va estar genial, magnífica! Però quin corredor no vol el seu trofeu, sabent que, a més de quedar primer, a la resta de categories se’ls n’hi ha donat?




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada