15 de juny de 2014

On la bellesa és real

On la bellesa és real


El Sol s’alçava en l’horitzó
vestint la vall i les muntanyes
de preciosos colors.

 

 El riu, que baixava amb força
degut al ja imminent desglaç,
portava, de nou, vida i força
per allà on deixava constància
del seu pas.


El verd dels arbres i els camps,
s’imposava i s’eduïa a qualsevol.
Qualsevol que pogués apreciar
la més gran bellesa
que aquest món et pot donar.


Les muntanyes,
per la seva banda,
s’alçaven com a gegants,
imposant força en el paisatge
cridant a qualsevol
que s’hi atrevís a pujar.


L’alta muntanya és espectacular.
Pots anar-hi mil vegades,
però mai te’n cansaràs.


Pots haver baixat pel riu,
pujat tots els cims,
jugat en els boscos
estirar-te en els camps,
però, sempre et proporcionaran
allò que anhelem,
la veritable felicitat,
la gran oblidada...
Felicitat Natural!



Allà, doncs, en lo més alt,
on els animals hi fan vida,
i on, tan sols, un parell de poblats
resisteixen el fred de l’hivern,
serem feliços i eterns.



Doncs, allà, els cels
a la nit són estrellats.
La vida,
plena de felicitat.
I la bellesa,
massa bonica
com per deixar-la escapar.


                                                                                   Ivan Balagueró Masanés

12 de juny de 2014

1a Trail lo Bunker



El passat diumenge 1 de juny es va celebrar, a foradada, la 1ª Trail lo Bunker, una cursa de muntanya que uneix els pobles de Foradada, Rubió i Montsonís amb 14,5 km’s i 700m de desnivell positiu.
En aquesta cursa i vam participar 4 Meià Runners (Ricard Burset, Andreu Naudi, Adrià Serra i Ivan Balagueró, jo mateix).
La sortida era a les 9 del matí, però no va tocar aixecar-se molt d’hora, doncs quedava al costat mateix de casa.
Segurament, la cursa en la que hi havia més cares conegudes i amb un alt nombre de participants per ser la primera edició (120corredors i 70 caminadors).


Quedar entre els 10 primers era possible i m’havia estat entrenant força per poder realitzar un bon paper. El recorregut de la cursa, tot i tenir-lo a prop, tan sols l’havia fet una vegada (i sense acabar els últims 3km’s, doncs molèsties al peu no m’ho van permetre). Tot i així, si que havia fet a trams el recorregut.
Donada la sortida em vaig situar al capdavant, en una 1a posició que vaig mantenir fins al km2, quant arribats en un llarg pla, els 5 corredors que duia al darrera em van passar. Està clar que al pla he de millorar força! Anava amb els 6 primers (Xavier Solsona, Francesc Jové, Gilbert Chacon, Romà Colom i Ricard Burset) quan, de sobte, al km4 em va començar a agafar força mal de panxa, fet que a la baixada no em permetia córrer de forma còmoda.




Tot i que a les pujades podia estrènyer les forces, no podia fer-ho a les baixades. D’aquesta forma, em van anar passant corredors fins que vaig poder-me mantenir entre el 7è i 10è. 



Vaig arribar al punt geodèsic (meitat de cursa i punt més alt) 9è. Llavors, em va passar un corredor, ja que vaig parar a veure, i durant la baixada, em van passar dos corredors més. A les pujades seguia avançant corredors, atrapant aquells que a la baixada m’havien passat, però el mal de panxa i el dolor que em provocaven les Saucony (bambes) al turmell del peu dret (fet que altres corredors m’han confirmat que també els passa amb aquest model d’aqueta marca) no em permetien dur el ritme que volia.
Finalment, vaig poder arribar a meta amb un temps d’1h 29mins, juntament amb l’11è corredor, per tant, acabant 12è de la general.
Sincerament, penso que si m’hagués trobat bé hauria pogut acabar entre els 8 primers. Però em quedo amb les bones sensacions de l’inici de cursa i que vaig poder aguantar amb un ritme força acceptable tota la cursa.


Des d’aquí felicitar l’organització d’aquesta cursa que, crec, es pot qualificar de 10! Bons avituallaments, bona bossa del corredor, bona organització, bons trofeus. FELICITATS!

Meià Runners



Classificacions: https://www.inscripcions.cat/traillobunker2014/classificacions
Vídeo cursa: https://www.youtube.com/watch?v=P-WW15rvIks

29 de maig de 2014

Caminant entre gegants de colors


Cansats però molt contents d’haver arribat al nostre objectiu, vam desplegar l’equip de nit: cartes, frontals, estores, sacs de dormir i, el més implorant, el sopar. Desprès de prendre’ns una barreta energètica i un bol de sopa calenta, el cansament es va apoderar de nosaltres i vam caure rendits, arraulits en els nostres sacs de dormir.


Estàvem els quatre a tocar-tocar, per aprofitar millor les estores que ens separaven del sinuós terreny en el qual descansaven, ara, la nostra ment i el nostra cos. Estar junts, però, també ajudava a mantenir una temperatura còmoda per poder dormir tota la nit d’una tirada. Doncs, tot i estar en ple mes d’agost, les temperatures a altes cotes dels Pirineus poden baixar de forma considerable durant la nit i, fent bivac, el cos pot notar de forma sobtada aquest canvi, si no el protegeixes com es degut.


Quan em vaig despertar, no pel fred, sinó per les hores ja descansades, la resta de companys encara dormien. El rellotge marcava les 5:45 i, en breus, sonaria l’alarma i tocaria aixecar-se. Mentrestant, però, estirat a dins del sac, resguardat del fred que, tan sols, notava la meva cara que quedava al descobert, vaig aprofitar per mirar el cel que s’estenia damunt meu. Les muntanyes, que durant el dia havien estat la principal font d’atenció de les nostres mirades, quedaven recloses a simples siluetes negres en l’horitzó. D’aquesta forma, els meus ulls centraven tota l’atenció en observar la infinitat d’estrelles que, a mesura que passaven els minuts, s’anaven “apagant” per deixar pas a la llum de l’estrella que ens és més propera, el Sol.
Aquest, apareixia tímidament, aixecant-se entre gegants de pedra, formant en el cel multitud de tonalitats de colors (vermell, taronja, groc...). Les valls es vestien d’uns verds febles i les muntanyes lluïen un gris vergonyós.
Bocabadat per l’espectacle que, tot i haver vist més d’una dotzena de vegades, em seguia meravellant, els meus companys es van anar aixecant. No me’n vaig adonar, però, fins que un d’ells es va interposar amb el paisatge que estava admirant. Així, doncs, mentre jo seguia arraulit en el meu “llit”, la resta ja s’havien aixecat i estaven recollint.
Vaig sortir ràpidament del sac, el qual no vaig ni obri, i vaig començar a moure’m. Havia passat mitja hora des de que m’havia despertat i, pensant que aquell temps extra em permetria recollir i organitzar-me amb més calma que la resta del grup, ara jugava en contra meu. Amb 10 minuts vaig poder fer tota la feina i, mentre xerràvem del dia anterior i del que se’ns esperava, ens vam posar a esmorzar. 

Cadascú amb el que creia que li aniria millor començar el dia, vam anar traient menjar i aviat vam tenir un bufet lliure, totalment improvisat, a 2500m d’alçada (galetes, pastes, entrepans, barretes, cereals, cafè i begudes isotòniques). D’aquesta forma, ens vam omplir la panxa per encetar el segon dia d’aquella estudiada i treballada travessa. 






El Sol encara va trigar un parell d’hores en deixar-se veure bé, doncs els més de 3000m d’alçada d’aquells cims que ens envoltaven li feien de mur. Nosaltres, però, als voltants de les vuit, ja ens havíem quedat amb màniga curta. S’esperava un gran dia, n’estàvem segurs.
Els nostres somriures, que un cop desperts ja s’havien instal·lat  en nosaltres, brillaven, com per art de màgia, amb una força més gran que qualsevol estrella. 

El planning per aquell dia era recórrer els 25 quilòmetres amb els seus respectius 6000 metres de desnivell acumulat que ens havíem fixat una setmana abans, mentre planificàvem la travessa sobre els mapes amb els quals ens guiàvem.
El dia anterior n’havíem recorregut 30, però amb un desnivell i dificultats tècniques inferiors. Per ser sincers, no tots vam estar d’acord amb la planificació i distribució de la travessa. Dos dels meus companys van creure que seria massa dur. Però, ja en ruta, ho van veure més assequible. Així, amb els colors de la muntanya que el dia anterior ens havien fet somiar i amb els ànims sobrevolant els cims que ens acompanyaven, vam començar a sumar quilòmetres i desnivell.
Desprès d’una parada, per reposar forces...

“No, no us explicaré com va acabar aquella travessa, doncs prefereixo que comenceu a formar-vos les vostres...”
“Les muntanyes us esperen!”



Text: Ivan Balagueró Masanés

28 de maig de 2014

7a La Faiada

El diumenge 18 de maig es va celebrar, a Pont de Suert, la 7a mitja marató La Faiada i la cursa de 13km's.
La mitja marató, amb els seus 1200m+ i la curta amb 700m+, van unir a 100 corredors de muntanya d'arreu de Catalunya. La prova entrava en el 12è circuit català de la FEEC.

7 corredors d'Artesa de Segre i rodalies (Eduard Serradell, Xavier Solsona, Josep Roca, Domenec Aldavó, Jordi Solé, Ferran Domingo i l'Ivan Balagueró) van pujar a Pont de Suert per córrer aquesta cursa. El Ferran, amb una lesió al turmell, no va poder córrer, ara bé, s'agreixen molt els seus ànims a l'arribada!



Tots corrien a la mitja marató a excepció de jo que corria la "curta". Desprès de canviar-nos i fer un bon escalfament pels voltants del lloc de sortida, ens vam col·locar a la línia de sortida, controlada pel jurat de la FEEC.


A les 9:30, els 100 corredors vam sortir disparats (sobretot els 10 primers). Davant meu, en tan sols 500 metres, ja m'havien deixat un marge considerable uns 10-12 corredors. La pregunta que em feia era: "quants seran de la curta?"
La pujada és va fer força llarga i no em vaig notar molt lleuger, però estava bé de forces com per anar tirant pit amunt.
Al arribar al 2n avituallament i, per mi, meitat de la cursa (6.5km's), vaig parar a veure'm un vas d'aigua i em van informar que anava 5è de la cursa. Sabia que el 4t corredor no deuria estar molt lluny, així, que, vaig encarar fort la baixada i en un parell o tres de minuts ja vaig poder visulitzar el que, fins llavors, anava quart.
Em sentia molt cómode baixant i anava força ràpid, fet que em va permetre avançar-lo i, amb els ànims amunt, vaig seguir baixant amb la mateixa intensitat. Vaig passar el 3r avituallament (en el qual vaig parar a fer un glop d'aigua) i vaig seguir corrent amb totes les meves forces. Em quedaven 3km's per arribar! "Estaria molt lluny el 3r?".



Finalment, quan vaig arribar a la carretera, on tan sols quedava 1km per l'arribada, ja vaig veure que el 3r classificat ja deuria haver arribat. Tot i així, volia fer bon temps i vaig acabar d'agafar un últim alé i gastar les forces que em quedaven. Així, vaig creuar la línia d'arribada amb 1h 18mins, 4t de la General i 1r de la categoria sub23.

Al arribar, em vaig quedar parlant amb el Ferran i vaig saludar el 5è classificat, que no va trigar molt en aparèixer. A mesura que anaven arribant els corredors de la cursa curta, s'aproximava el moment en que arribés el 1er classificat de la mitja marató, Pere Rullan, amb un magnífic temps d'1h 46mins.

Des d'aquí, felicito a tots els meus companys que van fer un gran paper a la mitja (amb un gran Xavier Solsona que va baixar dos minuts de les 2h, arribant 5è).

Desprès de la cursa, vam anar tots a dinar. Això és el millor de les curses, l'ambient d'abans i desprès!


16 d’abril de 2014

Presentació Meià Runners C.E.



El dissabte dia 19 d'abril a l'Ajuntament de Vilanova farem la primera presentació de Meià Runners com a club esportiu. Explicarem el funcionament de l'entitat, algunes de les activitats que organitzarem durant l'any i els serveis que oferirem als socis.


En motiu d'aquesta ocació també presentarem la nova pàgina web del club que pots consultar a  http://meiarunners.wix.com/club/home.

No t'ho pots perdre!

25 de febrer de 2014

8a 10km Balaguer

Amb la idea de baixar de 40' en els 10km's vaig sortir de la línia de sortida, del globus inflable preparat pels corredors i corredores de la mitja marató, 10km i jogging (5km) de Balaguer.

Duia quasi bé tres mesos, des de la sant silvestre d'Artesa de Segre (10km), en que vam arribar tercers, amb un temps de 40'30'', per darrere del Ruben Llobet (40'20) i el Romà Colom (40'). Amb entrenos espontanis, ja que, l'esquí de fons m'ocupava la major part del temps, vaig començar-me a preparar a falta de dos setmanes. Considero, però, que em vaig sobrepassar durant la setmana mateixa de la cursa. Això, em va provocar que, durant la cursa, em notés les cames carregades. 

Però, anem al gra: amb l'Andreu arribàvem a les 9.45 a Balaguer. Aparcàvem, anàvem a buscar dorsals, salutacions entre corredors i corredores coneguts i/o amics i cap al cotxe a canviar-nos. Anem a deixar la clau del cotxe i ens posem a escalfar amb el Romà Colom, que, a diferència de nosaltres, feia la mitja. 
Tot molt ràpid, ens posem a la línia de sortida i som-hi! Almenys, va donar temps per desitjar sort, abans o mentre escalfàvem, a la gent més propera: els fondistes d'Artesa i els corredors d'AE Baldomar. Cadascú tenia el seu repte en ment i ara tocava sofrir per poder-lo vèncer. 
Els 3 primers km's es van fer força ràpids, acompanyat del Romà. Anàvem amb un ritme més baix de 4min/km, pel que em deia, ja que, com de costum, de rellotge 0. 
Finalment, al km 4 el Romà va començar a apretar una mica la màquina i s'anav distànciant. Tot i així, el veia a 5-10metres en tot moment fins que, passat el tram del riu, a 6'5km (més o menys), els de la mitja i 10km's ens vam separar. Des de lluny, li vaig desitjar sort, doncs era la seva 1a mitja marató.
La zona del riu, d'una durada d'uns 2km's, tot i ser un recorregut molt bonic i interessant, em va desmotivar. Notava que no avançava amb el mateix ritme que fins llavors. 
Arribat al 7è km, vaig poder tornar a córrer com al principi, si més no, amb les mateixes forces i ganes. 

Finalment, arribava als últims km's i, per sort, era una zona que em coneixia força de la ciutat. Allò, em va permetre saber exactament el recorregut que em quedava. 
Al final, arribant al camp de futbol, el Jordi Aumedes, em va dir: "va Ivan! Si apretes potser encara pots baixar de 40. Però hauràs de córrer!" Paraules motivants per a mi, em van fer entrar al camp, corrent més del que ho havia fet durant la cursa. Llavors, a uns 100metres vaig veure que el marcador reflectia un 39 que, en breus instants, s'acabaria. Finalment, vaig entrar a meta amb el crono marcant: 40'15''. 
Tot i així, el temps real, corroborat pel xip que duia al dorsal, va ser 40:12, nova MMP. Tot i no estar satisfet amb el temps, doncs no havia baixat de 40, vaig marxar pensant i amb excuses, possiblement vàlides, que es podia millorar el temps en la següent. Doncs sense anar sobreentrenat i amb un recorregut d'asfalt, potser es podria aconseguir un 39. S'haurà de córrer per veureu-ho.

32è de la general de 256 corredors/eres i primera posició per un gran Jose Luís Blanco amb un temps de 30:59.




http://results.chronotrack.com/athlete/index/e/7055457

20 de novembre de 2013

2a Cursa de Baldomar



Tocava córrer en terres molt conegudes, Baldomar.
En aquesta ocasió vam ser 2 els corredors de Meià Runners que vam participar en aquesta cita esportiva que, d’un any per l’altre, ha guanyat molt, sobretot, en patrocini.
El Sergi i jo haviem quedat a les 9:20 del matí per anar-nos a apuntar a la cursa, una mica a última hora, tot s’ha de dir.Per sort, per part meva, m’havia quedat a dormir a casa de la meva parella, a Baldomar. El Sergi, en canvi, li va tocar baixar de Vilanova.
Feia una bona temperatura i la presència de Sol anunciava més calor. Ja es veia gent a la zona de dorsals i sortida, encara que, la majoria, eren de la caminada, que començava a les 9:30 (mitja hora abans de la cursa).
Desprès d’aconseguir un dorsal (70 i el Sergi el 71), vaig anar a canviar-me. Tot seguit, vam anar a buscar imperdibles i ens vam posar a escalfar. Moltes cares conegudes. Havent escalfat i arribats a la plaça (zona de sortida), em vaig fixar més atentament en cadascun dels corredors: Xavier Jové, Xavier Solsona, Romà Colom, Ricard Burset...algun d’aquests s’enduria les primeres posicions.
Tant el Sergi com jo, no havíem entrenat i veníem per córrer i gaudir d’una cursa de muntanya. A més, la meva parella (la Laia) és de Baldomar, per tant, no podia faltar a la cita. 



El tret de sortida el va donar el Rafa (organitzador de la cursa), amb un tret de pistola.  Un corredor va sortir disparat a un ritme molt alt...era el Ricard! El grup capdavanter no va trigar molt en formar-se (Jové, Solsona, Colom i un parell de corredors que no coneixia, els quals, més tard, es van endur la 2a i 3a posició). Com a segon grup (Ramon May, Ruben Llobet, el Sergi, un corredor de Tremp Runners i jo).
Els 3 primers km’s eren 250-300m de desnivell (+), en que vaig preferir mantenir un ritme constant i no elevat, ja que l’any passat vaig forçar massa i ho vaig acabar pagant.
Trobar-me a la Laia en el 2n control em va animar molt i em va donar forces, però havia de posar cap i no augmentar exageradament el ritme.
Estava bé, però no hem trobava en el millor estat de forma, ja que, desprès de la marató del Montsec, m’havia centrat més en escalar.
Arribats a la carretera, només quedaven 300m de pujada, i cap a baix. Ara sí, a donar-ho tot!
El Sergi i el de Tremp s’havien desmarcat i no els veia, però els havia d’atrapar. A mitja baixada vaig passar el trempolí i, ara, pensava en agafar el Sergi i arribar, si podia seguir-li el ritme tan elevat que duia, junts a meta.
“Merda, ja el tinc al darrera!” Pensava que el corredor de groc m’estava tornant a guanyar metres, per sorpresa meva, però, el corredor que tenia a darrera no era el de Tremp.
Gràcies a aquest noi (Jordi Camats), vaig dur, del km 6 fins a l’arribar, un ritme molt alt que, de no ser per la seva pressió, no hauria dut.
De nou al segon control, veure la Laia em va acabar de donar les forces culminants com per no rendir-me. Vam passar per Baldomar i la cursa es desviava a l’esquerra, a buscar la carretera que porta a la font de la Trilla. Des d’allà fins al poble, el Jordi i jo vam anar junts. Crec que, per sort meva, jo vaig anar a davant en tot moment. Potser, si m’hagués passat, m’hauria costat mantenir aquell ritme i potser psicològicament hauria tingut un dalt a baix.
Ja a la carretera vaig poder visualitzar el Sergi. Encara estava lluny de nosaltres i si volia arribar amb ell em tocaria seguir amb aquest ritme.
Finalment, passada la font de la Trilla, estàvem a metres del meu company d’equip. A cada segon avançàvem cap a ell i, finalment, estàvem a un metre darrere seu. Desprès de creuar el riu, el Sergi va patir una petita baixada de forces. És lo que m’hauria passat a mi si el Jordi m’hagués passat en qualsevol moment, però ell va tenir partida doble (el Jordi i jo). Passat el Sergi, no sabia si tenia algú més a prop, davant meu. El ritme no va baixar en cap moment, al contrari, a la última baixada es va augmentar encara més. Finalment, vaig arribar al poble amb una certa distància del meu perseguidor i vaig poder arribar més tranquil a meta. Ara bé, sense deixar per complet el ritme que duia.
Passada la meta, a 11” meus arribava el Jordi Camats. El vaig felicitar i vam estar parlant del ritme que, entre els dos, havíem dut.
Com que no veia arribar el Sergi i vaig anar a buscar-lo. Crec que alguna cosa li havia passat, perquè trigava en arribar. Al final, passat el camí pel qual arribàvem al poble, el vaig veure arribar corrent. Em va explicar que s’havia trobat malament i vam acabar arribant corrent. Va ser una gran entrada a meta!

Cal destacar la gran presència de patrocinadors, la bona organització i marcatge i el bon esmorzar que van preparar.