Porta del Cel 2012

L'estiu de 2012 el Sergi, el Joan, l’Ivan i el Josep Mª ens vam disposar a abordar la travessa “La Porta del Cel” en tres dies. Es tracta d’una travessa d'uns 65-70 km de llargada i de fins a 11.000 metres de desnivell acumulat que es troba al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

La planificació seria la següent: el primer dia faríem Tavascan – Càmping de Graus i Càmping de Graus – Certascan. El segon dia faríem Certascan – Pinet i Pinet – Vallferrera. I, per acabar, l’últim dia faríem Vallferrera – Tavascan.

Primer dia, Tavascan – Graus 50 min i Graus – Certascan 6h 45 min

Era un preciós dia d’estiu i de bon matí, amb el cotxe de l’Ivan, vam encaminar-nos cap a Tavascan on recolliríem els bons del pagament de la reserva. Vam arribar a Tavascan i després d’agafar-los vam començar oficialment la ruta. Eren les 12h i vam començar la primera etapa, quasi tota per carretera, amb força ganes. Tot i així, tots ens vam queixar del gran pes de les motxilles (aquest cop portàvem tot el necessari pels tres dies i per dormir una nit fent bivac), uns 8-9kg, comparat amb els 4-6kg de l’any anterior a Carros de Foc.

Vam arribar al Càmping de Graus en 50 minuts fent els últims metres corrent! Que il·lusos si ens pensàvem que les altres etapes serien igual de còmodes!.

A continuació vam començar la segona ruta, a partir de llavors, ja començava "lo bo". La ruta era bonica, no era excessivament dura ni llarga però era com si estiguéssim “freds” de fer rutes, a més, feia una calor de por. Vam suar molt la cansalada fins arribar a la base del que seria el pic de Certascan on vam deixar les motxilles per pujar al cim.

Després d'estar contemplant el magnífic paisatge allí dalt vam baixar cap al refugi de Certascan on ens dutxaríem. Tot seguit, vam anar a la recerca d’un bon lloc per fer bivac

Pic de Certascan 2.854 m

Vam col·locar els quatre sacs i estores de la millor manera que vam poder i després de jugar una mica a cartes vam anar a dormir, eren sobre les 10 de la nit i encara feia una mica de claror. Aquella nit, poc acostumats a fer bivac, no dormiríem gaire tot i que durant els moments de vetlla podíem gaudir d’un cel estrellat de somni.

  

Segon dia, Certascan - Pinet 7h 45 min i Pinet - Vallferrera 5h 30 min

I de mica en mica va arribar l’hora d’aixecar-nos. Les 5h15 del matí. Era completament nit, ni una sol raig de sol a l’horitzó.  Entrepans, alguna barreta energètica i una mica de “xute”. Tot seguit, vam emprendre una ruta que se’ns faria molt dura. Els primers quilòmetres, la ruta era bonica: llacs i força vegetació però a mesura que pujàvem aquest paisatge es tornava cada cop més àrid. Vam pujar un coll força alt, allí feia molt vent, a partí d’aquell punt entràvem a França. A continuació vindria la etapa més dura tècnicament, un coll-pic molt perillós ja que s’havien d’utilitzar ambdós mans per pujar i amb un lleuger mal moviment podies balancejar-te cap al precipici. Un cop a dalt també vam tenir problemes per baixar ja que estava mal indicat el track en el GPS i ens feia baixar per un lloc incorrecte. Finalment, vam baixar pel lloc que ens semblava més encertat i de seguida vam trobar el camí que ens portaria cap al refugi de Pinet.

Al arribar al refugi vam recarregar aigua i parlar una mica sobre el tema de pujar o no a la Pica d’Estats. Els ànims no estaven gaire amunt, sobretot quan vam reprendre la ruta: estàvem tots força destrossats. Vam anar pujant i pujant, a la vegada, també ens sentíem més bé fins que vam arribar al coll de la Pica d’Estats. Un llac tot ple de neu indicava que ja ens trobàvem en un dels punts més alts de la travessa.

En aquest moment, tots estàvem molt millor, tant anímicament com físicament, no obstant, tot i que de ben segur haguéssim pogut fer el cim, la hora no ens ho permetia ja que hauríem arribat al refugi sobre les 22h.

Així que vam agafar la drecera i vam començar a baixar. Una baixada que va ser duríssima, tots teníem tant genolls com plantes del peu destrossats. Anàvem baixant metres verticals molt a poc a poc i el tram s’estava fent realment molt dur, no pel fet de la dificultat del territori ja que era fàcil sinó perquè allò no s’acabava mai. Al final, quasi bé plorant vam arribar al refugi, un patiment que no s’oblidarà fàcilment. L’arribada al refugi era com l’entrada al cel i el sopar com els bombons d’aquest!

Tot seguit, una dutxa realment revitalitzadora i unes partidetes de cartes tot comentant el dia amb somriures en les nostres cares.

Tercer dia, Vallferrera - Tavascan 8h 30 min

L’endemà al matí ens vam aixecar força tard ja que no hauríem de fer una ruta massa llarga. Al principi estàvem mig adormits i ens va costar una mica trobar el camí. No obstant, ben aviat la cosa és va animar quan de sobte vam trobar una vaca al mig del camí mugint que ens va fer de guia durant forces metres!

Vam pujar i pujar, vam travessar un llac d’aigua molt clara, aquesta tenia pinta de estar ben freda. Més endavant vam trobar un refugi ben bonic. Un refugi autèntic en paraules del Sergi.

Vam pujar un coll que ens conduiria al punt més alt del dia. Una muntanya molt similar a Sant Mamet ja que estava ben pelada. Allí vam creuar-nos amb un grup d’excursionistes els quals havien sortit del mateix refugi que el nostre força més aviat. Després ja tocava simplement baixar i baixar. El paisatge tornava a ser molt bonic ja que perdíem altura i feia possible la vida d’arbres. Allí enmig, vam trobar la cabana de Rivera, punt per a segellar i on passaríem una bona estona dinant i conversant. A partir de llavors ja va començar l’última part del trajecte, de la mateixa manera que en el primer dia, es va fer molt i molt llarga, el sol ens cremava com si fóssim llonganisses a la barbacoa! Finalment, vam arribar a Tavascan, estàvem destruïts així que vam descansar una mica fóra de l’oficina de turisme abans d’anar al Càmping de Graus amb el cotxe per recollir el petit obsequi de 'finishers'. Era la fi de la travessa de l’any. Tots ben contents i desitjant arribar a l’estiu següent per continuar aquesta gran aventura.

Un descans plàcid a la fi de la travessa