Caminant entre gegants de colors

Cansats però molt contents d’haver arribat al nostre objectiu, vam desplegar l’equip de nit: cartes, frontals, estores, sacs de dormir i, el més implorant, el sopar. Desprès de prendre’ns una barreta energètica i un bol de sopa calenta, el cansament es va apoderar de nosaltres i vam caure rendits, arraulits en els nostres sacs de dormir.

Estàvem els quatre a tocar-tocar, per aprofitar millor les estores que ens separaven del sinuós terreny en el qual descansaven, ara, la nostra ment i el nostra cos. Estar junts, però, també ajudava a mantenir una temperatura còmoda per poder dormir tota la nit d’una tirada. Doncs, tot i estar en ple mes d’agost, les temperatures a altes cotes dels Pirineus poden baixar de forma considerable durant la nit i, fent bivac, el cos pot notar de forma sobtada aquest canvi, si no el protegeixes com es degut.

Quan em vaig despertar, no pel fred, sinó per les hores ja descansades, la resta de companys encara dormien. El rellotge marcava les 5:45 i, en breus, sonaria l’alarma i tocaria aixecar-se. Mentrestant, però, estirat a dins del sac, resguardat del fred que, tan sols, notava la meva cara que quedava al descobert, vaig aprofitar per mirar el cel que s’estenia damunt meu. Les muntanyes, que durant el dia havien estat la principal font d’atenció de les nostres mirades, quedaven recloses a simples siluetes negres en l’horitzó. D’aquesta forma, els meus ulls centraven tota l’atenció en observar la infinitat d’estrelles que, a mesura que passaven els minuts, s’anaven “apagant” per deixar pas a la llum de l’estrella que ens és més propera, el Sol.

Aquest, apareixia tímidament, aixecant-se entre gegants de pedra, formant en el cel multitud de tonalitats de colors (vermell, taronja, groc...). Les valls es vestien d’uns verds febles i les muntanyes lluïen un gris vergonyós.

Bocabadat per l’espectacle que, tot i haver vist més d’una dotzena de vegades, em seguia meravellant, els meus companys es van anar aixecant. No me’n vaig adonar, però, fins que un d’ells es va interposar amb el paisatge que estava admirant. Així, doncs, mentre jo seguia arraulit en el meu “llit”, la resta ja s’havien aixecat i estaven recollint.

Vaig sortir ràpidament del sac, el qual no vaig ni obri, i vaig començar a moure’m. Havia passat mitja hora des de que m’havia despertat i, pensant que aquell temps extra em permetria recollir i organitzar-me amb més calma que la resta del grup, ara jugava en contra meu. Amb 10 minuts vaig poder fer tota la feina i, mentre xerràvem del dia anterior i del que se’ns esperava, ens vam posar a esmorzar. 

Cadascú amb el que creia que li aniria millor començar el dia, vam anar traient menjar i aviat vam tenir un bufet lliure, totalment improvisat, a 2500m d’alçada (galetes, pastes, entrepans, barretes, cereals, cafè i begudes isotòniques). D’aquesta forma, ens vam omplir la panxa per encetar el segon dia d’aquella estudiada i treballada travessa. 

El Sol encara va trigar un parell d’hores en deixar-se veure bé, doncs els més de 3000m d’alçada d’aquells cims que ens envoltaven li feien de mur. Nosaltres, però, als voltants de les vuit, ja ens havíem quedat amb màniga curta. S’esperava un gran dia, n’estàvem segurs.

Els nostres somriures, que un cop desperts ja s’havien instal·lat  en nosaltres, brillaven, com per art de màgia, amb una força més gran que qualsevol estrella. 

El planning per aquell dia era recórrer els 25 quilòmetres amb els seus respectius 6000 metres de desnivell acumulat que ens havíem fixat una setmana abans, mentre planificàvem la travessa sobre els mapes amb els quals ens guiàvem.

El dia anterior n’havíem recorregut 30, però amb un desnivell i dificultats tècniques inferiors. Per ser sincers, no tots vam estar d’acord amb la planificació i distribució de la travessa. Dos dels meus companys van creure que seria massa dur. Però, ja en ruta, ho van veure més assequible. Així, amb els colors de la muntanya que el dia anterior ens havien fet somiar i amb els ànims sobrevolant els cims que ens acompanyaven, vam començar a sumar quilòmetres i desnivell.

Desprès d’una parada, per reposar forces...

“No, no us explicaré com va acabar aquella travessa, doncs prefereixo que comenceu a formar-vos les vostres...”

“Les muntanyes us esperen!”

Text: Ivan Balagueró Masanés

7a La Faiada

El diumenge 18 de maig es va celebrar, a Pont de Suert, la 7a mitja marató La Faiada i la cursa de 13km's.
La mitja marató, amb els seus 1200m+ i la curta amb 700m+, van unir a 100 corredors de muntanya d'arreu de Catalunya. La prova entrava en el 12è circuit català de la FEEC.

7 corredors d'Artesa de Segre i rodalies (Eduard Serradell, Xavier Solsona, Josep Roca, Domenec Aldavó, Jordi Solé, Ferran Domingo i l'Ivan Balagueró) van pujar a Pont de Suert per córrer aquesta cursa. El Ferran, amb una lesió al turmell, no va poder córrer, ara bé, s'agreixen molt els seus ànims a l'arribada!

Tots corrien a la mitja marató a excepció de jo que corria la "curta". Desprès de canviar-nos i fer un bon escalfament pels voltants del lloc de sortida, ens vam col·locar a la línia de sortida, controlada pel jurat de la FEEC.

A les 9:30, els 100 corredors vam sortir disparats (sobretot els 10 primers). Davant meu, en tan sols 500 metres, ja m'havien deixat un marge considerable uns 10-12 corredors. La pregunta que em feia era: "quants seran de la curta?"
La pujada és va fer força llarga i no em vaig notar molt lleuger, però estava bé de forces com per anar tirant pit amunt.
Al arribar al 2n avituallament i, per mi, meitat de la cursa (6.5km's), vaig parar a veure'm un vas d'aigua i em van informar que anava 5è de la cursa. Sabia que el 4t corredor no deuria estar molt lluny, així, que, vaig encarar fort la baixada i en un parell o tres de minuts ja vaig poder visulitzar el que, fins llavors, anava quart.
Em sentia molt cómode baixant i anava força ràpid, fet que em va permetre avançar-lo i, amb els ànims amunt, vaig seguir baixant amb la mateixa intensitat. Vaig passar el 3r avituallament (en el qual vaig parar a fer un glop d'aigua) i vaig seguir corrent amb totes les meves forces. Em quedaven 3km's per arribar! "Estaria molt lluny el 3r?".

Finalment, quan vaig arribar a la carretera, on tan sols quedava 1km per l'arribada, ja vaig veure que el 3r classificat ja deuria haver arribat. Tot i així, volia fer bon temps i vaig acabar d'agafar un últim alé i gastar les forces que em quedaven. Així, vaig creuar la línia d'arribada amb 1h 18mins, 4t de la General i 1r de la categoria sub23.

Al arribar, em vaig quedar parlant amb el Ferran i vaig saludar el 5è classificat, que no va trigar molt en aparèixer. A mesura que anaven arribant els corredors de la cursa curta, s'aproximava el moment en que arribés el 1er classificat de la mitja marató, Pere Rullan, amb un magnífic temps d'1h 46mins.

Des d'aquí, felicito a tots els meus companys que van fer un gran paper a la mitja (amb un gran Xavier Solsona que va baixar dos minuts de les 2h, arribant 5è).

Desprès de la cursa, vam anar tots a dinar. Això és el millor de les curses, l'ambient d'abans i desprès!