Tot i que, en un principi tenia intenció de fer la marató, desprès me’n vaig desdir degut a que el dissabte tenia partit de bàsquet. A més, no m’havia llegit tot el reglament i eren necessàries algunes coses (paravent, manta...). La sortida de les curses Extrem i Marató era el dissabte a la matinada (5:00 i 6:00, respectivament). Així, doncs, vaig acabar participant en la Matxicots Popular.
D’aquesta manera, el dissabte per la nit vaig marxar cap a Sort, al pis. A les 07:30 del matí m’aixecava per anar a esmorzar i preparar-me el que necessites per endur-me l’endemà al matí. Tenia un petit conflicte: no sabia si necessitaria o no la motxilla. 15 quilòmetres amb tal desnivell per la muntanya podien fer-se complicats si no hi havia prous avituallaments, o bé, estaven molt separats els uns dels altres.
A les vuit arriava a Rialp, situat a, tan sols, 2 quilòmetres de Sort. Vaig sortir del cotxe amb màniga llarga, estàvem a 12ºC . Quan vaig arribar al lloc de sortida i recollida de dorsals vaig veure que encara no hi havia molta gent. Fins i tot, encara no havien començat a repartir dorsals. No van trigar molt, però, a fer-ho. Llavors, em vaig afanyar a posar-me a la fila.
Quan vaig tenir el dorsal, el xip i els obsequis, me’n vaig anar, altre cop, cap al cotxe. Seguia fent molt fred i preferia estar-me al cotxe en comptes de al carrer. A més, tenia la roba i tot el que necessitava allà. Els meus dubtes sobre si portar o no motxilla, començaven a aclarir-se. M’havien comentat que es podia fer el recorregut sense, ja que, durant el trajecte ens trobaríem 4 avituallaments (3 líquids i 1 de líquid-sòlid).
A les 8:45 vaig sortir del cotxe, canviat i preparat, i vaig dirigir-me per segona vegada a la plaça des d’on es feia la sortida. Tot i que, la sortida de la cursa era a les 9, no va ser fins passades les 9:30 que se’n va donar el tret, degut al retràs que duien en l’entrega de dorsals i que anava arribant gent passada l’hora prevista. Així, em vaig haver de passar uns 30 minuts esperant en la línia de sortida.
Arribat el moment, estava nerviós i, a la vegada, content. Sabia que aquella era la primera de les, espero, moltes curses de muntanya que encara estaven per venir. Hi havia al voltant d’unes 200 persones. Algunes molt preparades i d’altres que s’ho agafarien amb calma, com a mínim, pel que sentia dels corredors/res. La majoria, però, feien pinta d’estar amb forma i amb ganes de córrer.
Va arribar el moment de començar i els primers van sortir disparats. No estava al capdavant de tot, però sí que estava en una posició propera a aquests.
El primer quilòmetre va ser força planer i, fins i tot, amb baixada. A partir d’allà, el recorregut va començar a pujar. El desnivell no va venir, però, de sobte. Va ser força progressiu.
No se quants pensaments se’m van passar pel cap durant les 2 hores que vaig estar corrent: primer em deia que l’important era acabar-la. Desprès, em vaig dir que havia de gaudir del paisatge que, us puc ben assegurar, era una veritable passada, fantàstic, ja que m’ajudaria a seguir amb ganes per córrer. I, més tard, vaig començar a veure que estava bé físic i mentalment, amb lo qual, vaig començar a exigir-me acabar la cursa amb un bon temps i, a poder ser, quedant entre els 40 primers.
El temps i els quilòmetres anaven passant. Em trobava bé i l’exigència que m’havia posat m’havia ajudat a pujar una mica el ritme en les pujades. Desconeixia, per això, en quina posició de la cursa estava. No vaig saber-ho fins, aproximadament, passats uns 8-9 quilòmetres. He de dir, que dies abans m’havia tornat a rellegir part del llibre d’en Kilian Jornet (Córrer o morir) i algun que altre paràgraf em va donar forces per seguir corrent. Més que res, van ser les paraules del manifest Sky-runner amb les que vaig pensar.
El primer avituallament, ja no és que no li fes cas, sinó que no el vaig veure. Estava molt concentrat en la baixada, força tècnica, que el precedia. Tenia un corredor davant que m’havia dit de no deixar-lo escapar, i en tenia un altre quasi bé trepitjant-me els talons, respirant la pols que deurien produir les meves bambes. Finalment, el de darrera em va avançar, però el que havia dut davant meu durant la baixada, es va quedar enrere a la pujada que venia a continuació. Per tant, amb tot aquest enfrontament, se’m va passar l’avituallament, però no només a mi, sinó que, com a mínim a tots tres!
Durant força quilòmetres vaig portar un noi, més o menys de la meva edat (2-3 anys més gran), per davant o darrera meu. Ja em veia que la lluita no acabaria fins arribar a la meta. Al final, no va anar així, i ja no el vaig tornar a veure més, ni arribant a la meta. El lloc on el deuria avançar amb força diferència de temps va ser al primer tram de carretera, que va durar uns 2 quilòmetres. Allà, em vaig dir que havia d’intentar retallar tan temps com pogués als corredors que estaven per davant meu i treure’n als que estaven darrere. Normalment, sempre he fet curses de carretera i em va motivar força el fet de trobar-me molt bé físicament en aquell precís moment.
Havent arribat a Escàs, primer poble que trobàvem de pujada, ja no podia quedar molt desnivell positiu. Al poble hi havia pujat un reduït número de persones que es dedicaven a animar als corredors que pujaven. El més sincer agraïment a totes les persones que ens van animar durant diversos punts de la cursa. Moltes vegades, gràcies a ells, traiem forces d’on creiem que ja no en queda.
Passat Escàs vam pujar cap a Caregue, per tant, més desnivell! Sortint d’un camí, per agafar un trosset de carretera va ser on, un bon home que havia pujat amb cotxe, em va dir que anava 12è. Allò va ser una gran alegria, una font d’energia bestial! Tot i que, seguia tocant pujada, tenia els ànims als núvols. Havia de seguir corrent amb les mateixes ganes i forces que m’havien acompanyat fins ara.
Arribat a Caregue, em vaig tornar a trobar un altre avituallament, però el vaig passar de llarg. Vaig passar la “targeta-xip” que dúiem i vaig continuar corrent. M’esperaven uns 2 quilòmetres (ben bons) de cursa per carretera. Havia d’apretar més, tenia que avançar el que anava 11è!, i això vaig fer! Al cap de pocs metres corrent em vaig trobar el corredor que havia d’avançar. Mai, en cap cursa, m’havia sentit així: em desbordaven les forces i s’havia que el podia avançar, tard o d’hora acabaria fent-ho.
Arribant per segona vegada a Escàs, amb 11a posició, vaig decidir que aquesta vegada havia de parar a l’avituallament que m’havien avisat, els de Caregue, que hi hauria. Així, vaig parar-me a veure una mica d’aigua, a emplenar-me la botella que m’acompanyava tot el camí i a menjar una mica de fruita (plàtan). No van trigar pas molt a arribar dos corredors. Per sort, també van parar a menjar i beure.
Quan van tornar a arrancar, també vaig fer-ho jo. Em vaig posar al seu darrera i vaig seguir corrent. Per tant, anava en 13a posició. Abans de marxar d’Escàs, vaig sentir que un home (feia pinta de corredor) comentava que encara ens quedaven uns 6 o 7 quilòmetres fins la meta. Encara quedava, però havia recuperat forces i ja no hem quedava ni la meitat.
He de dir que al veure la pujada que m’esperava al sortir de l’avituallament, vaig pensar: “Mare meva, amb lo bé que s’estava allà, menjant i bevent tranquil”. Però res, havia de seguir.
Vaig anar força estona al darrera d’aquests dos nois, segurament uns 2 quilòmetres, però al moment de la baixada, pam! Em vaig fer mal a la planta del peu. Una pedra se m’havia clavat i m’havia rascat pell que deuria tenir estovada (al canviar-me, al acabar, vaig poder veure que se m’havia obert un tros de pell entre la planta i els dits). Això em va fer una bona punxada i em va provocar pensaments negatius: “Merda, ara que anava tan bé”, “ara només toca baixada i si corro molt estaré patint tot el que em queda de cursa”. No se molt bé com, vaig treure’m els pensaments negatius i se’m va reduir el dolor que em produïa aquella ferida. A no molta distància vam tornar a passar per un poble, crec que era Surp. També hi havia avituallament, però tampoc n’hi vaig fer cas, ara sí que havia d’apretar fort i acabar amb el bon ritme i posició que havia mantingut tota la cursa.
He de dir, que, penso que aquesta era la meva cursa, perquè tot i el dolor (reduït, però persistent) del meu peu i el cansament acumulat, vaig fer la 5a millor marca de Surp a Caregue (que eren 4-5km tot baixada). Evidenment, la ferida del peu em va passar factura durant uns dies.
Durant la baixada, em vaig tornar a trobar l’home que m’havia dit la meva posició i que, ara, m’informava de que anava 13è. Imagino, que el que també em va animar molt en aquest tram va ser el fet d’avançar a dos corredors. M’havia tornat a col·locar 11è i no podia deixar escapar aquesta posició!
A un quilòmetre de l’arribada va venir el millor moment de la cursa: em vaig trobar a dos corredors més, un d’ells, el que m’havia avançat a l’avituallament d’Escàs.
Ara, tenia l’opció de quedar entre els 10 primers! L’emoció i les ganes de córrer d’aquell moment ho recordo perfectament. Va ser un dels millors moments viscuts en el que porto de curses.
Cada segon que passava els reduïa distància. Va arribar el moment, els tenia a un parell de metres, fins i tot, vaig tenir el 10è a
Quan vaig arribar a la meta em vaig sentir molt, molt feliç! Havia culminat una de les millors curses de la meva vida (tant per les ganes que hi havia posat com per les vistes de que havia gaudit). També, arribant, vaig sentir que la persona que estava de speaker, deia el meu nom: “Ivan Balagueró Masanés, d’Artesa de Segre, 1h 59 min i 45segons”. Havia conseguit baixar de les dos hores, temps que, més tard, em van explicar que estava la mar de bé.
Finalment, vaig acabar 11è (número que m’encanta) i, sobretot, vaig acabar amb un somriure i un mal de peu important.
S’ha de felicitar al primer, que, a més a més, és del poble: Nic Boliart (CUDOS), 1h 43min.
Desprès d’anarme’n al pis a duxar, vaig tornar a la plaça on ens van donar un bon i esperat dinar, ja que, servir a unes 200 persones, no és gens fàcil!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada