8 d’octubre del 2012

II Vertical Aran

Seguint amb les ganes de fer curses de muntanya, aquesta vegada, me n’anava a Vielha a fer una vertical (5,2km amb 1200m de desnivell positiu).
Tenia el gran plaer de ser el primer de l’equip que corria en una competició d’aquest estil, que, havent-la acabat, puc assegurar que és un estil de cursa força dur i explosiu on, per guanyar, a més d’estar entrenat, has de saber-te controlar i dosificar molt bé.
La cursa va ser el diumenge 7 d’octubre, amb sortida de Vielha i arribada al cim del Montcorbison. Per tant, desprès tocaria tornar a baixar.
Igual que havia fet en la cursa passada (Matxicots) vaig marxar el dissabte per la tarda, desprès del partit de bàsquet que, per cert, vam guanyar.
Deixant de banda explicacions poc relacionades amb la cursa, anirem directament al diumenge pel matí.
Em vaig aixecar a les 7.30 per esmorzar i poder-me preparar tranquil·lament tot el que necessites. Igual que la passada cursa, tampoc s’havia si endur-me o no la motxilla, per tant, la vaig agafar.
A les vuit sortia de Sort i a les 9.15 arribava a Vielha, amb 45 minuts d’antelació a l’hora de sortida. Havent arribat, vaig preguntar pel lloc de sortida i entrega de dorsals, que era a una plaça del poble.
Arribat a la plaça vaig anar a buscar el meu dorsal i la bossa d’obsequis (amb samarreta). No es veia molt moviment de gent. Ara, la gent que s’hi veia estava molt en forma!
Em feia una mica de por, perquè era la primera que feia d’aquest tipus i tampoc havia sentit molts consells sobre com córrer i afrontar-ne una. Aquesta, però, si que m’havia conscienciat de que l’important era fer-la amb cap i sense haver-me de forçar excessivament, ja que, no s’havia el que m’esperaria al llarg d’aquests 5,2km i 1200m de desnivell.

 Tenint ja el dorsal, encara em quedaven uns 30 minuts fins les 10. Per tant, vaig anar amb un bar que hi havia a la plaça mateix i em vaig demanar un suc de pinya (no era dels millors que havia provat). Desprès del suc vaig baixar al...servei. Ja queda menys per la cursa i m’havia de canviar.
A uns 8-10 minuts pel començament de la cursa ja estava canviat i amb el dorsal posat. Ara havia d’escalfar una mica. Per tant, em vaig posar a córrer un parell de minuts i a estirar.
Passada poca estona, l’speaker ja ens cridava i anunciava que quedaven, tan sols, dos minuts pel tret de sortida. Va fer una prèvia explicació, cosa que em va recordar a jo en la nostra cursa, i va comentar que la cursa començaria uns metres més endavant, en una rotonda. La cosa ja estava en marxa! Els corredors van sortir corrent, seguint el cotxe del davant, que ens va dur fins a la rotonda on, des d’allà, va començar veritablement la cursa.
Uns 100 metres passada la rotonda ja enfilàvem un carrer que feia molta pujada. Allà vaig pensar, tot innocent: “Si tot el camí fa el mateix desnivell, no se pas si arribaré...”. Doncs va resultar que els primers dos quilòmetres es van convertir en els pitjors DOS quilòmetres que he fet mai. Crec que, l’únic que potser o supera van ser els últims quilòmetres abans d’arribar al Refugi de Vallferrera, fent la Porta del Cel.
Els primers 500 o, fins i tot, el primer quilòmetre, encara el vaig afrontar força bé. Anava avançant a la gent, ja que havia sortit força enrederit al principi, i tenia forces i aire per  seguir pujat. Però no vaig trigar pas molt en començar a notar un dolor constant al lateral dels bessons i al taló d’Aquil·les. Aquest dolor em va durar tota la vertical. Però durant els primers 3 quilòmetres (aprox.) va ser horrible. La veritat és que anava amb una força bona posició, ja que durant una bona estona vaig poder veure la resta de corredors i deuria anar entre els 20-30 primers. Però aquell dolor incessant, si seguia gaire estona més, em faria parar. Al final, pels voltants del segon quilòmetre, vaig haver de parar a descansar i fer-me fregues.
El % de desnivell, unit a la duresa del terreny van fer que els 3 primers quilòmetres fossin un veritable infern per les meves cames. A més, no parava de suar. Per sort, entre el 2n i 3r quilòmetre hi havia un avituallament amb aigua i aquarius. No m’hi vaig estar molta estona, però si que necessitava veure alguna cosa.
Seguint anant amb una posició certament bona, però en el moment de la parada (km 2) em va avançar un grup de persones (5 o 6) que portava al darrera. Sincerament, allò em va desanimar força. No tenia les pulsacions molt altes i podia respirar, però les cames em feien molt mal.
Però una cosa era no aspirar a quedar entre els primers i l’altra era rendir-se! Per tant, passat l’avituallament vaig tornar a intentar fotre-li canya. La gran putada estava en el fet de que, pujant, abans de l’avituallament, un bon nombre de persones s’acostaven cada cop més: o elles anaven cada cop més ràpid, o bé, jo estava perdent forces i velocitat.
Per sort, l’avituallament em va donar noves forces i ganes per córrer. D’aquesta manera, em vaig començar a allunyar d’aquella munió de gent que pujava darrera meu. Tan sols, d’aquell grup, dos persones (un noi i una noia), havien aconseguit atrapar-me. Ara però, estava deixant enrere la noia (que va acabar acabant 3a) i tan sols em seguia el noi. Vaig anar, quasi bé, fins al 4t quilòmetre amb ell al costat, mano a mano, xerrant sobre les nostres coses. Li vaig donar unes paraules d’ànims i admiració i vam seguir corrent-caminant. Resultava que el jove corredor tenia 13 anys i venia de l’esquí de fons. Era de la Val d’Aran, igual que la noia que va quedar 3a. Això em va fer pensar en com n’estan de forts, entrenats i preparats el jovent d’alta muntanya. Al final, vaig arribar avanç que ells, però a no més de 2-3 minuts.
Abans de l’arribada, hi havia un altre avituallament que vaig aprofitar de passada, ja que s’havia que no quedava molt pel cim.
Mentre feia les últimes pujades vaig començar a trobar-me corredors que ja baixaven i que, per tant, ja havien culminat el cim i la meta. Per motivar-me, els anava contant. D’aquesta manera, podria mig intuir la meva posició. En vaig contar uns 15, aproximadament, l’únic que a dalt encara hi havia un grupet de persones més. Fet i dit, vaig arribar al cim amb 1h i 14min i en 33a posició. No estava gens malament per ser la primera, tot i que, a ser sincer, hagués pogut pujar el ritme en algunes situacions.
Lo millor de la cursa van ser les vistes, sobretot les que hi havia dalt el cim del Montcorbison (2172m), ja que, es podia veure, fins i tot, l’Aneto nevat.
Desprès de descansar i gaudir de les vistes vaig començar a baixar. Durant la baixada, em vaig posar a compartir les experiències viscudes amb diversos corredors, un d’ells, va ser el guanyador de la vertical, el Jordi Marcó (subcampió de catalunya de curses verticals i també guanyador de la primera lliga de curses de muntanya del Pallars). També, vaig parlar amb el que havia quedat 2n (un jove corredor de 15 anys que es veia molt ben preparat i equipat). La lluita entre el primer i segon es va decidir per tan sols 2''! Per acabar, vaig baixar amb uns dels nois que havia dut al darrera els primers quilòmetres, però que havia acabat per avançar-me en la meva parada al km2.
Pel que fa a les noies, va guanyar l'actual Campiona d'Espanya de curses de muntanya, Oihana Kortazar, amb un temps de 59'43''.

Al arribar a la plaça em van informar que em podia dutxar en el mateix bar on havia anat a prendre el suc de pinya. Així, vaig anar a buscar la roba el cotxe i me n’hi vaig anar. Havent acabat vaig tornar a la plaça i vaig veure que començaven a parar una taula amb menjar. No és per fer gola, però felicitats per l’organització de la cursa pel “dinar” que ens van oferir (pa, pernil, formatge, atún, olives, aquarius, aigua i vi).
Desprès del dinar i l’entrega de trofeus vaig tornar-me’n, no abans sense fer unes quantes fotos als paisatges, cap a Sort.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada