14 de febrer de 2012

Duatló Rocko X-Plosion

No em resultarà gens fàcil fer una crònica ben resumida i poc extensa sobre la meva primera duatló a Baldellou, la Duatló Rocko X-Plosion.
Tot i que, nosaltres, els membres de Meià Runners competim en curses d’atletisme i fem travesses, el BTT sempre m’ha cridat l’atenció i, pel poc que puc, de tant en tant faig alguna que altra sortida. Per això, em vaig interessar per aquest duatló de muntanya.
La cursa consistia en 17,6km en bicicleta + 9,8km a peu + 6km en bicicleta. El terreny, en quasi bé tot moment, va ser de muntanya (de terra).


La cursa començava a les 10, però entre les 8 i les 9.15 havies de presentar-te per recollir els dorsals (un per la bici i l’altre per portar a la roba, que fos visible) i per posar en una bossa el material necessari (quecs de córrer, aigua, gels...) per a la transició. Per tant, hem vaig haver d’aixecar força d’hora, les 7.30, per poder arribar a temps abans de que el cotxe s’endugués les bosses amb el material necessari.
Evidentment, m’esperava que faria fred, però no pas tant com el que feia aquell bon matí de diumenge. Estàvem entre els 10 i 12 graus sota zero. Sí, feia força fred!
Arribats a Baldellou, vaig anar a buscar la bossa amb els obsequis, els dorsals i a entregar els quecs de córrer i l’aigua que necessitaria al moment de la transició.
Un cop fet això, hem vaig dirigir al cotxe, on la meva mare m’esperava, evidentment, a dins.
Passat un quart d’hora hem vaig començar a posar la roba de la cursa: unes malles, una tèrmica, un jersei, els guants i el casc. Però...seguia tenint fred! Per tant, hem vaig posar els pantalons que havia agafat per si feia molt fred i els altres guants. Ara sí, estava preparat per dirigir-me a la línia de sortida.
Havia vist bicis molt bones i corredors que semblaven estar molt ben preparats, tant físicament com de vestuari. Però era la meva primera duatló i el que realment volia era acabar-la, i fer-ho satisfet, cosa que vaig aconseguir.
Tan sols ens havíem apuntat uns 70 corredors, cosa que va facilitar força la sortida. A més, es respirava molt bon ambient. He d’agrair, a un corredor, el fet que m’indiqués el lloc on podia aconseguir tires adhesives per enganxar el chip i, mentre i anava, el fet que m’aguantés la bicicleta. 
Donat el tret de sortida, doncs, els corredors vam començar a pedalar. En pocs moments, hem vaig quedar enrere amb altres ciclistes. Però no m’importava, jo anava fent al meu “ritme” (ritme que, realment, no coneixia ben bé del tot, degut a ser la primera cursa i a no haver entrenat ni fet mai aquell recorregut).
Els minuts anaven passant, però els corredors no! Desprès dels primers vint minuts, em vaig passar quasi bé mitja hora pedalant en solitari. Em preocupava una mica el fet de ser l’últim, però no va ser un pensament que em preocupés massa. Desprès d’aquest temps, vaig sentir com algú pedalava darrere meu. Els pròxims 10 minuts vaig anar amb ell. Desprès, els vaig tornar a deixar enrere.
Si he de ser sincer, la majoria de ciclistes que tenia davant als primeres minuts, hem van treure molta distància quan vam arribar a una llarga baixada. La meva bicicleta no frenava del tot bé i no estic molt acostumat a córrer en pendents de terreny amb pedres. Per tant, no posar-me a la màxima velocitat que hagués pogut arribar, i em vaig frenar. Crec, que la majoria de corredors que em van treure uns minuts en la classificació final, va ser gràcies a les baixades amb certa perillositat i a les “trialeres”.
La primera part de la cursa, els 18km amb bicicleta, els vaig acabar amb 1h i 25 minuts. No va ser una tasca fàcil acabar-los. Hi havia trams de la cursa que es van fer força durs, sobretot, al principi. Era una cursa amb molts desnivells. Com a element a destacar, hem van passar dues àligues a uns 20-30 metres del meu cap. En aquell moment vaig sentir un pau interior impressionant, ja que vaig mirar al meu voltant, amb els ulls ben oberts i el paisatge que estava veient des d’allà dalt d’aquella muntanya era impressionant. Els corredors no ens podem pas queixar dels paisatges que ens van acompanyar en molts moments de la cursa. Sobretot, pel bonics que eren els boscos i la sensació que es tenia al passar-hi, gràcies a les trialeres.
Arribat al lloc de la transició, vaig deixar la bici, els guants, els casc i els pantalons i em vaig canviar els quecs. Desprès d’això, vaig veure una mica d’Aquarius, vaig menjar un tros de xocolata i em vaig disposar a continuar amb la següent part de la cursa: els 10km de cursa a peu. 


De moment estava bé. No em sentia molt cansat i em veia en bones condicions per fer un bon temps i recuperar el que havia perdut amb la bicicleta, ja que ara, estava al meu “terreny”.
Tota la cursa a peu la vaig córrer en solitari. Els primers cents metres, els vaig fer acompanyat d’un corredor que m’havia avançat en la última pujada abans de l’arribada a la transició, però, desprès, motivat per les ganes de córrer i de saber que ara era el meu torn de fer bon temps, el vaig adelantar i deixar enrere i ja no els vaig tornar a veure.
Tot va anar molt bé, fins, més o menys, al vuitè quilòmetre. Estava en una pujada quan em van començar a agafar fortes rampes a la cama esquerra. Podia seguir, però si feia força amb el quàdriceps, les rampes tornaven amb major intensitat. Per tant, vaig decidir parar per fer uns estiraments. No m’hi vaig estar molt, tan sols vaig estirar una mica els quàdriceps, els bíceps femorals i els bessons. Desprès, vaig reprendre la marxa. Ja no em quedava gaire, havia de continuar! A més, feia pocs minuts havia divisat uns corredors que ja no havia tornat a veure més desprès del primer quart d’hora amb bicicleta.
Les rampes van seguir venint durant el tros que em quedava de carrera. A més, l’últim quilòmetre va ser tot pujada i es va fer molt dur. Però ho estava aconseguint, els estava escurçant distàncies.
Al final, passada una hora i vint-i-cinc minuts, vaig arribar, altre cop, al lloc de transició. Per acabar d’animar-me, m’hi vaig trobar els corredors que, feia dos quilòmetres, estava anant al seu darrere.
Em vaig agafar un cert temps per descansar, menjar i veure una mica. Estava cansat i s’havia que les rampes podrien tornar-me a sortir un cop pugés a la bicicleta. Així, doncs, passat aquest temps, vaig tornar a posar-me el material i vaig emprendre els últims 6km del duatló Rocko X-Plosion.
Tal i com m’havia imaginat, no anava errat en el fet de les rampes i, tan sols hem vaig haver d’esperar 500 metres per tornar-me a parar per fer estiraments. Aquest cop, encara m’hi vaig estar menys estona i només vaig estirar els quàdriceps, músculs que tenia més afectats.
De l’últim tram no hi ha molt a dir. Va ser una mica dur pel fet de les constants rampes, sobretot, les de l’últim quilòmetre, les que fan més mal, tant per intensitat com psicològicament. Tot i així, vaig agafar forces i vaig seguir pedalant fins arribar a dalt al poble, on es trobava la meta i des d’on, feia 3 hores i quart, havia començat aquesta primera duatló del meu currículum esportista. 

S'ha de dir que, desprès de la cursa, ens van donar una fideuà per dinar i recuperar les forces perdudes. L'organització de la cursa, tot i ser molt llarga i tan sols la 2a edició, va ser genial. Felicitats! Si res falla, l'any que bé, MÉS!




2 comentaris:

  1. Ivan, ets Barney II !!! sempre quedes amb la pose perfecta a les fotos jeje

    ResponElimina
    Respostes
    1. hahahaha Meerci Jose! Tandebó fos així i tinguis raó ;)

      Elimina