29 de juliol del 2012

Els Encantats

El passat dimarts dia 10 de juliol, tres membres de Meià Runners (el Sergi, el Joan i l’Ivan) i un company, també estiuejant de Vilanova de Meià, el Marc Chamizo, vàrem anar a pujar el cim dels Encantats (2748m)
El motiu d’aquest ascens al cim va ser pel retard a la travessa de “La Porta del Cel”. Així, com a entrenament per la desitjada i esperada travessa, vam decidir fer una ruta pel Parc Nacional d’Aigüestortes, d’on l’any passat n’havíem tret molts bons records de Carros de Foc.
El dia abans, decidint-ho tot a últim moment, ens vam mirar els mapes i, sense decidir molt bé que fer, vàrem acordar pujar un pic. El que vam creure més adient, per proximitat i renom, van ser Els Encantats.
Sabent on anàvem, tan sols ens faltava saber la ruta i l’aproximació de la seva durada. Segons varies fonts a Internet, eren 5h per pujar des del poble d’Espot fins al cim, més 4h per tornar a baixar.
En vista d’aquests números vàrem calcular que tardaríem unes 6-7 hores en fer tot el recorregut, a més, nosaltres sortiríem des del pàrquing, fet que ja ens restava entre 1 i 2 hores.
Arribat el dia, vam sortir de Vilanova a les 7.30 del matí, ja que havíem de pasar a Sort a buscar bocates per esmorzar i dinar i, de passada, vaig aprofitar per fer la matrícula pel curs vinent. Així, entre una cosa i una altra, sortíem de Sort per allà a les 10.30.


L’arribada al pàrquing del Parc va ser al voltant de les 11. No contàvem arribar-hi tan tard, però m’he d’atribuir totes les culpes del retràs. Tot i això, només vam fer mitja hora tard del calculat. Així, doncs, a les 11 del matí estàvem traient les motxilles del maleter i ens disposàvem a passar un gran dia enmig de la natura del Parc Nacional.
(No puc deixar d’admetre que la felicitat que proporciona la natura, sobretot, la muntanya, és impressionant, increïble!).


Primer, ens vam dirigir a l’Estany de Sant Maurici. Volíem mostrar-li al Marc, que no havia tingut el privilegi, encara, de veure’l. A més, nosaltres tres, també volíem tornar-lo a veure per 2a vegada. A l’estany va ser al lloc on ens hi vam trobar més gent, ja que, pujant Els Encantats, tan sols ens vam trobar 2 francesos. La majoria eren nois i noies, possiblement, que estaven de campaments. Fins i tot, m’hi vaig trobar la Laura, una que estiueja a Artesa de Segre. Ella, em va comentar que estava allà perquè venia de fer Carros de Foc amb els seus companys/es de campaments. Va ser una sorpresa molt inesperada.


Desprès d’això, i d’omplir d’aigua ben fresca les cantimplores, vam començar, de veritat, la pujada al cim.
Primer que tot, vam haver de passar pel refugi Ernest Mallafré. Allà, vam preguntar per l’ascensió al cim (dificultat, trajecte...). Els encarregats del refugi ens van orientar i explicar tot el que necessitàvem saber. La sorpresa, ens la vam endur quan el noi ens va dir que pujar al cim no resultava fàcil, ja que els últims 100 metres eren quasi bé d’escalada i que s’havia de grimpar uns 200 metres de desnivell fins arribar als 2650 metres. Tot i això, ens va dir que era factible pujar, com a mínim fins al coll. A partir d’allà, potser necessitaríem cordes. Com que no en teníem, ja que, ni ens havíem imaginat tal problema, vam decidir pujar fins allà on poguéssim.


Vam sortir del refugi i vam enfilar el camí que porta al cim. Com que estàvem força frescos, tiràvem a bon ritme, tot i que, el Marc tenia una ferida al peu que no li permetia caminar al 100% de les forces. El camí estava força ben marcat i les vistes eren precioses. Per això, tot i que, no calia parar-se per qüestió de fites ni per por a perdre’s, sí que ho feíem per poder gaudir de les vistes i fer-nos fotos.

No era una ruta de molts quilòmetres, sinó de molt desnivell, cosa que va passar factura quan vam començar a pujar la zona de roques. No era com la pujada del contraix, però...allà el ritme va baixar notablement. Però el terreny, m’encantava i em feia treure forces d’on pugés per “pujar” com o fa el Kilian Jornet en terrenys similars.




A mitja pujada, vam haver de parar per descansar i decidir si seguíem o no, ja que la cosa cada vegada es complicava més i, desprès, allò s’hauria de baixar! El Joan i jo vam ser contundents, s’havia de seguit, com a mínim fins al coll i així ho vam fer. L’arribada al coll va ser espectacular, per les vistes, les forces gastades durant la pujada i per la dificultat de la pujada. Un cop vàrem ser tots a dalt, vam decidir si continuar pujant o no. Tot i que, es podia, vam decidir quedar-nos al coll. Com que ja eren les 3 del migdia, vam aprofitar per dinar per poder baixar amb les forces recuperades. No ens i vam estar molt tampoc, però un cop vaig acabar de dinar, vaig decidir continuar pujant sol uns quants metres més. Em vaig quedar a la paret del cim, a uns 50-80 metres del punt més alt. Desprès d’immortalitzar el moment, em vaig reunir amb els meus companys, que m’esperaven al coll per anar tirant.


Els primers metres de la baixada van ser complicats. Vam fer-los tranquil·lament i deixant espai entre uns i altres. Al cap d’una hora i de algun que altre susto, vam arribar a baix del camí de pedres. A partir d’allà tan sols ens quedava una horeta de camí fins al refugi i una més fins al pàrquing. Arribar al refugi va resultar molt senzill en comparació al que havíem baixat feia poc. A mig camí, al Sergi i jo ens van sorprendre dos daines, que van saltar de roca en roca fins amagar-se enmig del bosc i desaparèixer.
Vam voler esperar al Joan i el Marc per explicar-los-hi i continuar la resta de camí junts. La sorpresa va arribar quan els hi vam explicar el que acabàvem de veure, les dues daines. Segons el Joan, havien vist dos ossos bruns, un de petit i la mare. (...)
Arribats al refugi vam avisar als encarregats del refugi, ja que, ens van dir que ho féssim, per motius de seguretat.
Desprès d’explicar-los com havia anat, vam continuar el nostre camí fins al pàrquing. L’únic problema que ens vam trobar va ser que al Marc li feia molt de mal la ferida, però ja estàvem arribant. A mig camí, ens vam aturar un moment per mullar-nos una mica els peus i, alguns...mullar-se una mica més amunt dels peus. Es respirava una pau i tranquil·litat impressionant.  
Al voltant de les 6.30-7 vam arribar al cotxe. Va ser un gran entrenament per la Porta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada