2Piks - Mitja marató de muntanya d'Anglès

El diumenge 27/05/2012 vaig córrer la Mitja Marató de muntanya d'Anglès, a la comarca de la Selva. En aquesta ocasió no em va poder acompanyar cap membre de l'equip, i només hi vaig córrer jo, Sergi Porta.Tot just va ser dimecres de la mateixa setmana quan em vaig assabentar que existia aquesta cursa, però em va faltar temps per apuntar-m'hi, ja que no podia passar per alt la possibilitat de córrer per primera vegada una mitja marató i a més al meu poble.

A les 7:50h vaig anar al punt de reunió per recollir el dorsal i una bossa d'obsequis. A diferència de la majoria de curses a les quals estem acostumats l'equip de Meià Runners, el cronometratge era manual, és a dir, no hi havia xip. Abans de la sortida, anava fent càlculs per intentar preveure quins serien els meus temps i com afrontar les diferents etapes del circuit segons el desnivell en cada punt. Com n'estava d'equivocat. Mai havia corregut una cursa per la muntanya i amb el primer quilòmetre en vaig tenir prou per descobrir que les coses no anirien tal i com m'havia imaginat. 

Ultims metres abans d'arribar al pic de 850m.

A les 8:35 l'speaker ens va amuntegar a tots els corredors a la línia de sortida. Érem 84 que féiem la mitja marató i uns quants altres que feien la caminada de 10km. Amb el tret de sortida, tot mirant el meu cronòmetre per seguir el ritme que tenia planejat de 4:10min/km (el meu ritme en una mitja marató que no fos de muntanya) per fer els 10 primers quilòmetres, em vaig situar al capdavant amb els cinc primers. Tot just vam sortir del poble, va marxar tota esperança de poder córrer a aquest ritme. Vam començar a encarar dreceres molt estretes i amb molta pujada. Encara anava bé de forces, però era molt concient que si no afluixava molt el ritme no acabaria els 21 quilòmetres ni amb ajuda divina. Així que vaig veure com el grup davanter s'allunyava i vaig pensar curosament quina seria la nova estratègia de cursa. 

Al primer avituallament del quilòmetre 7 no li vaig fer massa cas; tot just vaig remullar la boca i vaig escopir l'aigua. S'ha de dir que la ruta era molt espectacular, passant per dins de boscos molt frondosos i seguint les regueres que l'aigua havia marcat. La principal novetat que em vaig trobar, a diferència de les curses planes a les que estava acostumat, van ser els canvis de ritme constants que t'imposava la muntanya (vas corrent a 4:15 per un tros de pista ample; de sobte veus una fletxa al terra que t'indica que et fiquis cap a dins del bosc amb un pendent que fa plorar;  intentes córrer però de seguida ho deixes estar i comences a caminar fent força amb els braços sobre els quàdriceps per ajudar a les cames que estan patint molt; després de 300 metres de pujada infernal la cosa canvia i et trobes amb el mateix desnivell que abans, però ara en baixada; els genolls ploren).

Vaig passar pel km 10 amb 49 minuts, estava prou bé! Llàstima que em quedaven encara 700 metres de desnivell positiu per superar i no estava, ni molt menys, fresc com al principi. A l'avituallament del quilòmetre 11 tampoc li vaig donar la importància que es mereixia. Ja feia un tros que anava enganxat a un altre corredor, i com que ell va passar ràpid, doncs jo també. Si en els entrenaments aconseguia córrer 20km sense veure aigua, per què havia de ser diferent? 

Perfil Altitud

I al km 12 tot va començar a anar malament. Les pistes amples van desaparéixer per complet deixant pas als camins estrets plens de vegetació i amb molta pujada. Una pujada contínua fins al pic de 850 metres d'altitud. Durant una estona vaig estar intentant córrer, però de seguida vaig emplear la tàctica de mans sobre els quàdriceps. I aquí van començar a aparéixer les preguntes ( "Què hi faig aquí podent estar a casa al sofà?"), i tenia molta set. Vaig maleir uns quants cops no haver begut una mica més a l'avituallament, i no parava d'imaginar-me arribant a dalt i bebent aigua. Ja feia estona que m'havia adonat que havia apretat massa als primers kms i ho estava pagant car. Encara no sé com, però vaig aconseguir superar la meva ment i lluitant més amb el cor que amb cap altra cosa, vaig arribar a dalt. Aquest cop li vaig dedicar un xic més de temps a l'avituallament; vaig fer una queixalada d'un plàtan i vaig beure un got d'aigua.

Als 5 darrers km que quedaven (tots de baixada!) per arribar a la meta els vaig titular "Vaig a terra...". Les meves cames ja feia estona que funcionaven amb el pilot automàtic i la ruta per on havíem de passar era molt tècnica. Els genolls es queixaven de cada sotregada i les rampes als bessons estaven al caure, però era d'agrair que els kms passessin molt més ràpid que feia pocs minuts. A mig camí, mentre jo anava baixant pensant en com seria de feliç si aconseguia creuar la meta, el meu peu va decidir parar-se a una arrel mal posada d'un arbre i vaig anar de morros a terra. Tot un detall a aquelles alçades. 

Recuperant forces després de la cursa.

Els últims 300 metres van ser per asfalt, però tampoc és que els pogués gaudir massa. Al creuar la meta  i parar de córrer, la satisfacció era molt gran, i vaig pensar molts cops que aquella cursa passava a ser la més dura amb diferència de les que havia fet.

Vaig acabar amb un temps oficial de 2:10:56 en la posició 19, a un ritme de 6:23min/km. El primer classificat va acabar amb 1:50:14. Aquí, al veure els temps de la resta de gent, em va quedar clara la distinció entre mitja marató i mitja marató de muntanya. Un total de 1100 metres de desnivell positiu. Cal dir que crec que jo era el més jove, com a mínim dels participants que jo vaig poder veure. Aquí us deixo la classificació.

En conclusió, vaig quedar molt satisfet d'haver conegut una nova modalitat de curses i d'ara endavant penso entrenar per millorar en aquesta disciplina. L'any que ve la tornaré a córrer, però sabent a què m'enfronto. Vull felicitar a l'organització de la cursa per tenir aquesta iniciatva i per l'elecció del magnífic recorregut. Salut!

" Algú va dir que som els nostres somnis, que si no somiem, estem morts." Kilian Jornet.