Felicitat Natural

A falta de la no competició en les curses de cap del membres de M.Runners durant aquestes setmanes, he pensat a actualitzar la pàgina principal de Meià Runners amb un text d'opinió.

El text tracta sobre la felicitat que ens aporten les activitats i les hores passades en la natura. Un sentiment que jo crec que fa falta recuperar, ja que sinó, si deixem malbaratar i destruir el Planeta (el major bé del qual podem gaudir i disposar), possiblement, desprès serà massa tard. 

 

Tots els camins de la muntanya porten cap a la felicitat. Cada camí o cada direcció que s’agafa et porta cap aquest estat de plenitud. Tan se val si la intenció és arribar o no al cim, coronar o no la muntanya. Qualsevol indret d’una muntanya et transporta a un estat d’ànim superior al que se sent en estar enmig d’edificis i construccions. És el sol fet d’estar en la muntanya, en contacte amb la flora i la fauna; les muntanyes ens ofereixen el contacte directe amb la naturalesa, amb l’estat pur i salvatge en el qual, anteriorment, vivien els nostres avantpassats.

La tranquil·litat, la pau i la serenitat que sents en estar a la muntanya són impressionants i, a la vegada, impossibles d’aconseguir d’una altra forma. A més, aquest contacte directe amb la naturalesa et fa sentir viu i, potser instintivament, sents que en formes part, que formes part de tot el que t’envolta . Aquesta sensació et transmet la calma necessària per vagar tranquil·lament i feliçment per qualsevol paratge muntanyenc. Considero que, aquesta sensació, no és gens fàcil d’aconseguir. A causa dels grans canvis socials i culturals, aquest lligam amb la “mare Terra” s’ha perdut, s’ha deixat de banda. 

 

Com a partidari del naturalisme, penso que s’estan escollint molts mals camins per on encarar la societat d’avui en dia.  Desconec qui són els “capitans” que en porten el timó, però, penso que s’equivoquen de rumb i ens fan errar el camí a tots, perquè tan sols pensem en els diners, la fama i la pròpia felicitat. Busquem obtenir el màxim de luxes possibles, però són luxes petits, ja que, no sabem veure ni apreciar el major luxe que se’ns ha estat brindat: estar vius i formar part d’aquest preciós planeta, la Terra.

Per aquest motiu, considero que potser hauríem de pensar, tots, no només els governants, més detingudament, quins volem que siguin els nostres valors, les accions que ens representin i escollir bé el nostre futur i el de la Terra, ja que, aquest, també està en les nostres mans.

D’acord que està bé gaudir d’alguns luxes que la societat i l’avenç ens ofereixen, però hem de saber triar. Hem de saber escollir quins són “bons” i, en part, “necessaris”.

El principal problema és que no ho tenim gens fàcil. Ens intenten manipular per tots costats. Estem en l’estat del capitalisme i el consumisme, i ens intenten vendre tot el que sigui possible. Però necessitem tantes i tantes coses per arribar a ser feliços i sentir-nos realitzats?

Deia que, actualment, s’ha perdut l’essència naturalista. Hem perdut les arrels, l’estima i el formar part de la naturalesa. Actuem d’acord a allò que ens han ensenyat, sense pensar ni un segon el mal que podem estar fent a altres espècies que, com nosaltres, també formen part de la Terra i també tenen dret a gaudir-la. La majoria d’aquestes espècies, fins i tot, ja residien al Planeta Blau abans que nosaltres. Amb quin dret i en quin moment ens hem fet amos i senyors de les seves vides i de la Terra en general?

Em sembla que, des de fa massa temps, que ens hem cregut aquesta “barbàrie”. Igual que algunes civilitzacions es creuen el suficientment superiors com per considerar-se i imposar-se les propietàries d’altres. Hi ha moltes injustícies i, ara, comencen a haver-hi moltes crítiques envers aquestes, però...poques actuacions al respecte. Parlar és fàcil, el complicat és actuar.

Bé, com preguntava abans, per què necessitem tants luxes, per què necessitem tantes coses per poder ser feliços? Aquí, crec jo, és on entra el meu sentiment naturalista, el fet de poder formar part de la Terra i del que ella engloba és el que ens pot aportar aquesta gran felicitat.

Podríem posar-hi molts exemples, però crec que amb uns quants serà més que suficient:

-         Quan anem a la platja, no sentim un sentiment de plenitud quan veiem sortir o caure el sol a la llunyania, en l’horitzó, mentre en el cel blau es formen uns colors i una imatge fantàstics, esplèndids?

-         En passejar per la muntanya, en èpoques primaverenques, quan encara hi ha capes de neu però les flors comencen a florir, i mires arreu i tan sols veus bellesa. Una bellesa tan esborronadora que et deixa sense paraules, quasi bé, sense alè.

-         Una excursió amb els amics que, al principi, tan sols era una sortida a la muntanya, però, desprès, en acabar el dia, s’ha convertit en una de les millors experiències de la teva vida. Una experiència fantàstica que saps que et portarà grans records quan, més tard, la intentis rememorar, sigui en el moment que sigui.

-         Una nit estrellada, en què mires al cel i et sorprens de la immensitat de l’Univers. D’aquesta manera, necessites asseure’t o estirar-te al terra per poder-ho tornar a veure, perquè no acabes de creure’t el que els teus ulls estan veient. Així, necessites mirar-t’ho de nou amb més calma i tranquil·litat. Llavors, et dones compte que els teus ulls tan sols havien vist part d’aquesta immensitat.   

-         L’experiència de perdre’t enmig de les muntanyes. D’acord que, al principi, potser sents por i, ni molts menys, creus estar en un moment de plena felicitat. Però i quan te les has d’espavilar i les coses comencen a rutllar? Quan creus que te n’estàs sortint la mar de bé i et sents un expert supervivent.  No se sent llavors una sensació gratificant gràcies al contacte directe amb la naturalesa? No expliques, feliçment i content, la teva experiència de supervivència?

Tan sols he anomenat cinc exemples i, tan sols un d’ells, podria tenir algun risc.

Totes aquestes situacions i fets ens les aporta la natura, la Terra en el seu estat més “primitiu”. No necessitem tantes coses, necessitem apreciar les que tenim i aprofitar-les més del que ho fem.

Qui no ha pensat que podria estar bé fer una acampada amb els amics? Qui no ha pensat a passar tota una nit amb la seva parella a la platja, mentre, estirats en la sorra, sents les onades xocar contra les roques, veus la lluna i el seu lumínic reflex en l’aigua del mar i mires al cel, on hi ha milers d’estrelles, que et transporten a l’immens Univers que s’estén damunt teu.

He parlat de les muntanyes, principalment, perquè considero que és el lloc on pots estar en contacte més directe amb la naturalesa. També tenim el mar, és cert, però no és el nostre medi i no tenim les mateixes facilitats per accedir-hi. Tot i així, el mar és un lloc fantàstic on també hi ha un gran conjunt d’espècies, de fauna i flora. On també podem viure apassionats aventures. Per exemple, les famoses histories de pirates o de nàufrags. Però per poder posar un exemple molt clar, recomano escoltar la cançó “La meva terra és el mar” de Lax’n Busto. Transmet perfectament la llibertat que dona el mar i l’oceà. Tenen, veritablement, aquesta extrema llibertat, perquè, per sort, nosaltres no som amfibis i no ens hem pogut interposar entre el mar i la seva vida quotidiana, en la vida submarina.

Tenim un preciós i fantàstic planeta que ens ofereix una gran quantitat de paisatges i indrets per visitar i gaudir. Grans persones van creure que seria bona idea fer-ho (John Muir, Chris McCandells, Jack London...) i no se’n van penedir. Avui en dia, disposem d’escrits, llibres o novel·les seves o bé, sobre d’ells, que ens narren les seves aventures i creences i, us puc assegurar, que semblen molt feliços.

Hem de viatjar, veure i descobrir món. Aquest sí que és un gran luxe que ens hem de permetre. Ens aportarà infinitat de vivències i experiències i llargs moments de felicitat.

Obre ve els ulls, lector, un món fantàstic t’espera. La natura té uns quants regals que donar-te!

 Ivan Balagueró Masanés