25 d’octubre de 2012

Cursa del Torró



El passat diumenge 14 d’octubre es va celebrar la 23ª edició de la Cursa de la Fira del Torró d’Agramunt. L’hora de la cursa eren les 11 del matí. La temperatura era força bona, rondava els 17-20ºC.
Vaig sortir d’Artesa amb temps, però tampoc em podia distreure. En quant vaig arribar al lloc de la sortida, vaig aparcar el cotxe on, la majoria de corredors el deixaven, i me’n vaig anar ràpid, ja canviat, a buscar el dorsal. Quedaven uns 30 minuts per la sortida quan ja duia posat el dorsal. Vaig anar al lavabo i, tot seguit, em vaig posar a escalfar.
Mentrestant estava escalfant, em vaig trobar un corredor, un any més gran que jo, amb el qual havia coincidit en altres curses, l’Oriol Alejo. Se’l veia apunt i en forma. Li vaig desitjar sort i vaig seguir corrent. Al acabar uns estiraments i cap al lloc de sortida. Ja quedaven pocs minuts, si no en quedaven un parell, pel tret que donaria inici amb aquesta edició de la Cursa del Torró.
Desprès de dos petards, els corredors ens vam posar a la nostra feina!



Aquest any el recorregut de la cursa canviava al de l’any passat. La distància era, quasi bé, la mateixa (10km). L’únic que, en totes les edicions que he anat jo, sempre hi ha hagut més metres (10,750km; 10,300km) i aquest any, igual (10,200km). Això fa que hagis de tenir en compte aquests metres de més quan comptis els km/min. Jo, finalment, vaig acabar la cursa amb una mitja de 4:13, mitjana que s’apropa al meu rècord 4:11 aconseguit a la cursa de Balaguer de 10km, que se celebrava junt a la mitja marató. Cal anomenar que el terreny era per ruta, no asfalt. Per tant, potser es podria millorar la marca de 41:45 en la pròxima cursa de 10km per asfalt (si es dona el fet que en faig alguna durant aquest any).



Ràpidament, diré que els 5 primers quilòmetres els vaig fer amb 20min i 17segons, sense mirar, en cap moment, el rellotge, ja que volia veure a quin ritme era capaç d’anar sense haver-me de controlar, cada moment, mirant el rellotge. Crec que em va anar força bé fer-ho. Però, llavors, dintre meu vaig pensar que seria bo afluixar ja que potser estava anant massa ràpid i, realment, crec que la vaig CAGAR! Però tampoc vaig disminuir molt el ritme fins al km 6. A partir d’allà, no anava tan fresc i amb tantes forces. Sobretot, es van fer durs els km 6 i 7. Però arribat al 8 vaig anar traient forces i vaig mantenir i augmentar el ritme que duia. Finalment, vaig arribar a meta amb un temps de 43:03. Estava molt content de la cursa que havia fet i, no va ser fins quasi bé l’entrega mateixa de trofeus, on em vaig assabentar de que havia quedat 3r de la categoria Promeses.  Per pura casualitat, estava parlant amb els altres guanyadors de la categoria quan varen anunciar-ho. El Francesc Esteve (també corredor a la Cursa Perseguint la Perdiu i 5è classificat d’aquesta) va fer un temps de 38:35 que el va col·locar amb 1a posició. En segona posició i anava, com no, l’Oriol, amb un temps molt bo de 39:29.



El primer classificat de la general va ser Jaume Farré Marcos amb un temps de 34:51 i una mitja de 3:25.

18 d’octubre de 2012

Cursa Carrilet Anglès 2012

Va ser el diumenge 14/10/2012 el dia en que jo mateix, Sergi Porta, vaig decidir córrer la meva primera Cursa del Carrilet d'Anglès, a la comarca de la Selva. En aquesta ocasió no vaig tenir la sort que m'acompanyés cap membre de l'equip, però no podia perdre l'oportunitat de córrer a casa. A les 8:30h del matí ja em vaig presentar a la zona esportiva per recollir el meu dorsal. Feia sol i una temperatura d'uns 18 graus, ideal per fer bona marca. El recorregut consta de 10.000 metres teòrics, transcorrent en la seva major part per l'antiga i famosa Ruta del Carrilet que va des de Girona fins a Olot. Eren les 9:30h quan per megafonia ens van avisar als aproximadament 130 corredors que ens situéssim a la zona de sortida. Jo estava a primera fila esperant el tret inaugural per no perdre segons esquivant participants durant els primers metres. 

En la meva ment ja estava definida l'estratègia de cursa. Sabia que el recorregut tenia un lleuger pendent positiu durant els primers 5km, així que vaig sortir a 3:50min/km, un ritme que vaig haver d'afluixar amb la pujada, però sempre per sota dels 4:00min/km. Al quilòmetre 3, vam deixar el carrilet per endinsar-nos a un camí que anava resseguint el riu Ter fins al Pasteral. Tal i com havia planejat, em trobava amb forces per apretar a la segona meitat, així que l'últim tram el vaig fer bastant còmode, sempre enganxat a un corredor que m'estirava en els moments de dubte.



Finalment vaig aconseguir una dotzena posició de 128 arribats amb un temps de 40:16'. Molt content, ja que vaig igualar el meu millor ritme en cursa corrent a 3:48min/km de mitjana. Cal destacar que el meu Garmin em va marcar una distància de 10.590m, fet que vaig corroborar en els cronòmetres d'altres participants.


A l'arribada, un cop vaig agafar aire, em vaig menjar un entrepà de botifarra que donaven a l'avituallament, tot un detall de l'organització!

Aquí us deixo l'enllaç amb els resultats de la general: 





Salut!


11 d’octubre de 2012

Cursa Ciutat de Cornellà 2012



Contents de l’última edició d’aquesta cursa enguany vam decidir repetir-la. Jonatan, Sergi, Josep Mª i 1200 corredors més ens vam encaminar, un dissabte bastant humit, cap al punt de sortida. Pels dos primers seria la primera cursa de la temporada i pel Josep Mª la segona després d’una Mercè lleugereta.
Abans de la cursa amb els dorsals

Ja en la cursa, l’animació per part dels cornellanins era molt important durant els primers 6 km i és el que més destacaria a part del minut de silenci dedicat a la Teresa que malauradament no va poder completar amb èxit la famosa travessia de Cavalls de Vent una setmana abans.
La cursa es va fer llarga, sobretot el primer quilòmetre. Els últims 200 metres son per pista atlètica i la pujadeta al km 4 donen un toc distintiu a una cursa on un no espera fer un gran cronòmetre.

No obstant, el final va ser melós, un podi de Promeses format per dos components de l’equip. Un fet que demostra el potencial, esforç i treball de l’equip.

El Jonatan amb un temps de 44:39  va col·locar-se en la 232ª posició. Bastant similar l’any anterior i que li va deixar un regust una mica amargant ja que havia treballat apuntant més amunt.
El Sergi va sorprendre amb un cronòmetre de 38:50 col·locant-se en la 49ª posició. Un temps que augura una temporada de bons resultats. Molt content pel temps el qual li suposaria la tercera posició del podi de la categoria promeses.
Finalment, dos membres de Meià Runners al podi de Promeses
El Josep Mª va fer una cursa ràpida amb un temps de 36:21 arribant en la 17ª posició. També, molt satisfet pel temps i, evidentment, per la segona vegada que pujaria al podi en aquesta Cursa Ciutat de Cornellà.
 

Fent click aquí trobareu els resultats dels tres components de l’equip.

Fins aviat i a gastar sola!

8 d’octubre de 2012

II Vertical Aran

Seguint amb les ganes de fer curses de muntanya, aquesta vegada, me n’anava a Vielha a fer una vertical (5,2km amb 1200m de desnivell positiu).
Tenia el gran plaer de ser el primer de l’equip que corria en una competició d’aquest estil, que, havent-la acabat, puc assegurar que és un estil de cursa força dur i explosiu on, per guanyar, a més d’estar entrenat, has de saber-te controlar i dosificar molt bé.
La cursa va ser el diumenge 7 d’octubre, amb sortida de Vielha i arribada al cim del Montcorbison. Per tant, desprès tocaria tornar a baixar.
Igual que havia fet en la cursa passada (Matxicots) vaig marxar el dissabte per la tarda, desprès del partit de bàsquet que, per cert, vam guanyar.
Deixant de banda explicacions poc relacionades amb la cursa, anirem directament al diumenge pel matí.
Em vaig aixecar a les 7.30 per esmorzar i poder-me preparar tranquil·lament tot el que necessites. Igual que la passada cursa, tampoc s’havia si endur-me o no la motxilla, per tant, la vaig agafar.
A les vuit sortia de Sort i a les 9.15 arribava a Vielha, amb 45 minuts d’antelació a l’hora de sortida. Havent arribat, vaig preguntar pel lloc de sortida i entrega de dorsals, que era a una plaça del poble.
Arribat a la plaça vaig anar a buscar el meu dorsal i la bossa d’obsequis (amb samarreta). No es veia molt moviment de gent. Ara, la gent que s’hi veia estava molt en forma!
Em feia una mica de por, perquè era la primera que feia d’aquest tipus i tampoc havia sentit molts consells sobre com córrer i afrontar-ne una. Aquesta, però, si que m’havia conscienciat de que l’important era fer-la amb cap i sense haver-me de forçar excessivament, ja que, no s’havia el que m’esperaria al llarg d’aquests 5,2km i 1200m de desnivell.

 Tenint ja el dorsal, encara em quedaven uns 30 minuts fins les 10. Per tant, vaig anar amb un bar que hi havia a la plaça mateix i em vaig demanar un suc de pinya (no era dels millors que havia provat). Desprès del suc vaig baixar al...servei. Ja queda menys per la cursa i m’havia de canviar.
A uns 8-10 minuts pel començament de la cursa ja estava canviat i amb el dorsal posat. Ara havia d’escalfar una mica. Per tant, em vaig posar a córrer un parell de minuts i a estirar.
Passada poca estona, l’speaker ja ens cridava i anunciava que quedaven, tan sols, dos minuts pel tret de sortida. Va fer una prèvia explicació, cosa que em va recordar a jo en la nostra cursa, i va comentar que la cursa començaria uns metres més endavant, en una rotonda. La cosa ja estava en marxa! Els corredors van sortir corrent, seguint el cotxe del davant, que ens va dur fins a la rotonda on, des d’allà, va començar veritablement la cursa.
Uns 100 metres passada la rotonda ja enfilàvem un carrer que feia molta pujada. Allà vaig pensar, tot innocent: “Si tot el camí fa el mateix desnivell, no se pas si arribaré...”. Doncs va resultar que els primers dos quilòmetres es van convertir en els pitjors DOS quilòmetres que he fet mai. Crec que, l’únic que potser o supera van ser els últims quilòmetres abans d’arribar al Refugi de Vallferrera, fent la Porta del Cel.
Els primers 500 o, fins i tot, el primer quilòmetre, encara el vaig afrontar força bé. Anava avançant a la gent, ja que havia sortit força enrederit al principi, i tenia forces i aire per  seguir pujat. Però no vaig trigar pas molt en començar a notar un dolor constant al lateral dels bessons i al taló d’Aquil·les. Aquest dolor em va durar tota la vertical. Però durant els primers 3 quilòmetres (aprox.) va ser horrible. La veritat és que anava amb una força bona posició, ja que durant una bona estona vaig poder veure la resta de corredors i deuria anar entre els 20-30 primers. Però aquell dolor incessant, si seguia gaire estona més, em faria parar. Al final, pels voltants del segon quilòmetre, vaig haver de parar a descansar i fer-me fregues.
El % de desnivell, unit a la duresa del terreny van fer que els 3 primers quilòmetres fossin un veritable infern per les meves cames. A més, no parava de suar. Per sort, entre el 2n i 3r quilòmetre hi havia un avituallament amb aigua i aquarius. No m’hi vaig estar molta estona, però si que necessitava veure alguna cosa.
Seguint anant amb una posició certament bona, però en el moment de la parada (km 2) em va avançar un grup de persones (5 o 6) que portava al darrera. Sincerament, allò em va desanimar força. No tenia les pulsacions molt altes i podia respirar, però les cames em feien molt mal.
Però una cosa era no aspirar a quedar entre els primers i l’altra era rendir-se! Per tant, passat l’avituallament vaig tornar a intentar fotre-li canya. La gran putada estava en el fet de que, pujant, abans de l’avituallament, un bon nombre de persones s’acostaven cada cop més: o elles anaven cada cop més ràpid, o bé, jo estava perdent forces i velocitat.
Per sort, l’avituallament em va donar noves forces i ganes per córrer. D’aquesta manera, em vaig començar a allunyar d’aquella munió de gent que pujava darrera meu. Tan sols, d’aquell grup, dos persones (un noi i una noia), havien aconseguit atrapar-me. Ara però, estava deixant enrere la noia (que va acabar acabant 3a) i tan sols em seguia el noi. Vaig anar, quasi bé, fins al 4t quilòmetre amb ell al costat, mano a mano, xerrant sobre les nostres coses. Li vaig donar unes paraules d’ànims i admiració i vam seguir corrent-caminant. Resultava que el jove corredor tenia 13 anys i venia de l’esquí de fons. Era de la Val d’Aran, igual que la noia que va quedar 3a. Això em va fer pensar en com n’estan de forts, entrenats i preparats el jovent d’alta muntanya. Al final, vaig arribar avanç que ells, però a no més de 2-3 minuts.
Abans de l’arribada, hi havia un altre avituallament que vaig aprofitar de passada, ja que s’havia que no quedava molt pel cim.
Mentre feia les últimes pujades vaig començar a trobar-me corredors que ja baixaven i que, per tant, ja havien culminat el cim i la meta. Per motivar-me, els anava contant. D’aquesta manera, podria mig intuir la meva posició. En vaig contar uns 15, aproximadament, l’únic que a dalt encara hi havia un grupet de persones més. Fet i dit, vaig arribar al cim amb 1h i 14min i en 33a posició. No estava gens malament per ser la primera, tot i que, a ser sincer, hagués pogut pujar el ritme en algunes situacions.
Lo millor de la cursa van ser les vistes, sobretot les que hi havia dalt el cim del Montcorbison (2172m), ja que, es podia veure, fins i tot, l’Aneto nevat.
Desprès de descansar i gaudir de les vistes vaig començar a baixar. Durant la baixada, em vaig posar a compartir les experiències viscudes amb diversos corredors, un d’ells, va ser el guanyador de la vertical, el Jordi Marcó (subcampió de catalunya de curses verticals i també guanyador de la primera lliga de curses de muntanya del Pallars). També, vaig parlar amb el que havia quedat 2n (un jove corredor de 15 anys que es veia molt ben preparat i equipat). La lluita entre el primer i segon es va decidir per tan sols 2''! Per acabar, vaig baixar amb uns dels nois que havia dut al darrera els primers quilòmetres, però que havia acabat per avançar-me en la meva parada al km2.
Pel que fa a les noies, va guanyar l'actual Campiona d'Espanya de curses de muntanya, Oihana Kortazar, amb un temps de 59'43''.

Al arribar a la plaça em van informar que em podia dutxar en el mateix bar on havia anat a prendre el suc de pinya. Així, vaig anar a buscar la roba el cotxe i me n’hi vaig anar. Havent acabat vaig tornar a la plaça i vaig veure que començaven a parar una taula amb menjar. No és per fer gola, però felicitats per l’organització de la cursa pel “dinar” que ens van oferir (pa, pernil, formatge, atún, olives, aquarius, aigua i vi).
Desprès del dinar i l’entrega de trofeus vaig tornar-me’n, no abans sense fer unes quantes fotos als paisatges, cap a Sort.











Rialp Matxicots 2012

 El passat diumenge 9 de setembre vaig fer la primera cursa d’aquesta nova temporada. Tal i com havíem quedat el Sergi i jo, aquest any faríem, sobretot, curses de muntanya. Per tant, que millor que començar amb una cursa de muntanya tan fantàstica com ho era la Matxicots de Rialp. Només sent-ne la 3ª edició, va haver-hi una participació d’unes 500 persones. Aquesta cursa, t’oferia 3 possibilitats en quant a recorregut: Matxicots Extrem (82km i 7200m de desnivell positiu), Matxicots Marató (42km i 3400m de desnivell positiu) i Matxicots Popular (15km i 1200m de desnivell positiu).
Tot i que, en un principi tenia intenció de fer la marató, desprès me’n vaig desdir degut a que el dissabte tenia partit de bàsquet. A més, no m’havia llegit tot el reglament i eren necessàries algunes coses (paravent, manta...).  La sortida de les curses Extrem i Marató era el dissabte a la matinada (5:00 i 6:00, respectivament). Així, doncs, vaig acabar participant en la Matxicots Popular.
D’aquesta manera, el dissabte per la nit vaig marxar cap a Sort, al pis. A les 07:30 del matí m’aixecava per anar a esmorzar i preparar-me el que necessites per endur-me l’endemà al matí. Tenia un petit conflicte: no sabia si necessitaria o no la motxilla. 15 quilòmetres amb tal desnivell per la muntanya podien fer-se complicats si no hi havia prous avituallaments, o bé, estaven molt separats els uns dels altres.
A les vuit arriava a Rialp, situat a, tan sols, 2 quilòmetres de Sort. Vaig sortir del cotxe amb màniga llarga, estàvem a 12ºC. Quan vaig arribar al lloc de sortida i recollida de dorsals vaig veure que encara no hi havia molta gent. Fins i tot, encara no havien començat a repartir dorsals. No van trigar molt, però, a fer-ho. Llavors, em vaig afanyar a posar-me a la fila.
Quan vaig tenir el dorsal, el xip i els obsequis, me’n vaig anar, altre cop, cap al cotxe. Seguia fent molt fred i preferia estar-me al cotxe en comptes de al carrer. A més, tenia la roba i tot el que necessitava allà. Els meus dubtes sobre si portar o no motxilla, començaven a aclarir-se. M’havien comentat que es podia fer el recorregut sense, ja que, durant el trajecte ens trobaríem 4 avituallaments (3 líquids i 1 de líquid-sòlid).
A les 8:45 vaig sortir del cotxe, canviat i preparat, i vaig dirigir-me per segona vegada a la plaça des d’on es feia la sortida. Tot i que, la sortida de la cursa era a les 9, no va ser fins passades les 9:30 que se’n va donar el tret, degut al retràs que duien en l’entrega de dorsals i que anava arribant gent passada l’hora prevista. Així, em vaig haver de passar uns 30 minuts esperant en la línia de sortida.
Arribat el moment, estava nerviós i, a la vegada, content. Sabia que aquella era la primera de les, espero, moltes curses de muntanya que encara estaven per venir. Hi havia al voltant d’unes 200 persones. Algunes molt preparades i d’altres que s’ho agafarien amb calma, com a mínim, pel que sentia dels corredors/res. La majoria, però, feien pinta d’estar amb forma i amb ganes de córrer.
Va arribar el moment de començar i els primers van sortir disparats. No estava al capdavant de tot, però sí que estava en una posició propera a aquests.
El primer quilòmetre va ser força planer i, fins i tot, amb baixada. A partir d’allà, el recorregut va començar a pujar. El desnivell no va venir, però, de sobte. Va ser força progressiu.

No se quants pensaments se’m van passar pel cap durant les 2 hores que vaig estar corrent: primer em deia que l’important era acabar-la. Desprès, em vaig dir que havia de gaudir del paisatge que, us puc ben assegurar, era una veritable passada, fantàstic, ja que m’ajudaria a seguir amb ganes per córrer. I, més tard, vaig començar a veure que estava bé físic i mentalment, amb lo qual, vaig començar a exigir-me acabar la cursa amb un bon temps i, a poder ser, quedant entre els 40 primers.
El temps i els quilòmetres anaven passant. Em trobava bé i l’exigència que m’havia posat m’havia ajudat a pujar una mica el ritme en les pujades. Desconeixia, per això, en quina posició de la cursa estava. No vaig saber-ho fins, aproximadament, passats uns 8-9 quilòmetres. He de dir, que dies abans m’havia tornat a rellegir part del llibre d’en Kilian Jornet (Córrer o morir) i algun que altre paràgraf em va donar forces per seguir corrent. Més que res, van ser les paraules del manifest Sky-runner amb les que vaig pensar.
El primer avituallament, ja no és que no li fes cas, sinó que no el vaig veure. Estava molt concentrat en la baixada, força tècnica, que el precedia. Tenia un corredor davant que m’havia dit de no deixar-lo escapar, i en tenia un altre quasi bé trepitjant-me els talons, respirant la pols que deurien produir les meves bambes. Finalment, el de darrera em va avançar, però el que havia dut davant meu durant la baixada, es va quedar enrere a la pujada que venia a continuació. Per tant, amb tot aquest enfrontament, se’m va passar l’avituallament, però no només a mi, sinó que, com a mínim a tots tres!
Durant força quilòmetres vaig portar un noi, més o menys de la meva edat (2-3 anys més gran), per davant o darrera meu. Ja em veia que la lluita no acabaria fins arribar a la meta. Al final, no va anar així, i ja no el vaig tornar a veure més, ni arribant a la meta. El lloc on el deuria avançar amb força diferència de temps va ser al primer tram de carretera, que va durar uns 2 quilòmetres. Allà, em vaig dir que havia d’intentar retallar tan temps com pogués als corredors que estaven per davant meu i treure’n als que estaven darrere. Normalment, sempre he fet curses de carretera i em va motivar força el fet de trobar-me molt bé físicament en aquell precís moment.
Havent arribat a Escàs, primer poble que trobàvem de pujada, ja no podia quedar molt desnivell positiu. Al poble hi havia pujat un reduït número de persones que es dedicaven a animar als corredors que pujaven. El més sincer agraïment a totes les persones que ens van animar durant diversos punts de la cursa. Moltes vegades, gràcies a ells, traiem forces d’on creiem que ja no en queda.
Passat Escàs vam pujar cap a Caregue, per tant, més desnivell! Sortint d’un camí, per agafar un trosset de carretera va ser on, un bon home que havia pujat amb cotxe, em va dir que anava 12è. Allò va ser una gran alegria, una font d’energia bestial! Tot i que, seguia tocant pujada, tenia els ànims als núvols. Havia de seguir corrent amb les mateixes ganes i forces que m’havien acompanyat fins ara.
Arribat a Caregue, em vaig tornar a trobar un altre avituallament, però el vaig passar de llarg. Vaig passar la “targeta-xip” que dúiem i vaig continuar corrent. M’esperaven uns 2 quilòmetres (ben bons) de cursa per carretera. Havia d’apretar més, tenia que avançar el que anava 11è!, i això vaig fer! Al cap de pocs metres corrent em vaig trobar el corredor que havia d’avançar. Mai, en cap cursa, m’havia sentit així: em desbordaven les forces i s’havia que el podia avançar, tard o d’hora acabaria fent-ho.
Arribant per segona vegada a Escàs, amb 11a posició, vaig decidir que aquesta vegada havia de parar a l’avituallament que m’havien avisat, els de Caregue, que hi hauria. Així, vaig parar-me a veure una mica d’aigua, a emplenar-me la botella que m’acompanyava tot el camí i a menjar una mica de fruita (plàtan). No van trigar pas molt a arribar dos corredors. Per sort, també van parar a menjar i beure.
Quan van tornar a arrancar, també vaig fer-ho jo. Em vaig posar al seu darrera i vaig seguir corrent. Per tant, anava en 13a posició. Abans de marxar d’Escàs, vaig sentir que un home (feia pinta de corredor) comentava que encara ens quedaven uns 6 o 7 quilòmetres fins la meta. Encara quedava, però havia recuperat forces i ja no hem quedava ni la meitat.
He de dir que al veure la pujada que m’esperava al sortir de l’avituallament, vaig pensar: “Mare meva, amb lo bé que s’estava allà, menjant i bevent tranquil”. Però res, havia de seguir.
Vaig anar força estona al darrera d’aquests dos nois, segurament uns 2 quilòmetres, però al moment de la baixada, pam! Em vaig fer mal a la planta del peu. Una pedra se m’havia clavat i m’havia rascat pell que deuria tenir estovada (al canviar-me, al acabar, vaig poder veure que se m’havia obert un tros de pell entre la planta i els dits). Això em va fer una bona punxada i em va provocar pensaments negatius: “Merda, ara que anava tan bé”, “ara només toca baixada i si corro molt estaré patint tot el que em queda de cursa”. No se molt bé com, vaig treure’m els pensaments negatius i se’m va reduir el dolor que em produïa aquella ferida. A no molta distància vam tornar a passar per un poble, crec que era Surp. També hi havia avituallament, però tampoc n’hi vaig fer cas, ara sí que havia d’apretar fort i acabar amb el bon ritme i posició que havia mantingut tota la cursa.

He de dir, que, penso que aquesta era la meva cursa, perquè tot i el dolor (reduït, però persistent) del meu peu i el cansament acumulat, vaig fer la 5a millor marca de Surp a Caregue (que eren 4-5km tot baixada). Evidenment, la ferida del peu em va passar factura durant uns dies.

Durant la baixada, em vaig tornar a trobar l’home que m’havia dit la meva posició i que, ara, m’informava de que anava 13è. Imagino, que el que també em va animar molt en aquest tram va ser el fet d’avançar a dos corredors. M’havia tornat a col·locar 11è i no podia deixar escapar aquesta posició!
A un quilòmetre de l’arribada va venir el millor moment de la cursa: em vaig trobar a dos corredors més, un d’ells, el que m’havia avançat a l’avituallament d’Escàs.
Ara, tenia l’opció de quedar entre els 10 primers! L’emoció i les ganes de córrer d’aquell moment ho recordo perfectament. Va ser un dels millors moments viscuts en el que porto de curses.


Cada segon que passava els reduïa distància. Va arribar el moment, els tenia a un parell de metres, fins i tot, vaig tenir el 10è a 1 metre de distància. Però llavors, em vaig deixar endur per l’esperit corredor i vaig deixar de banda, durant un segon, les ganes de guanyar i els vaig animar: “Vamos nois!” M’era igual no quedar entre els 10 primers, havia realitzat una cursa que, per mi, va ser magnífica. Evidenment, vaig seguir corrent i amb moltes forces, però sense la pressió d’haver-los d’adelantar.
Quan vaig arribar a la meta em vaig sentir molt, molt feliç! Havia culminat una de les millors curses de la meva vida (tant per les ganes que hi havia posat com per les vistes de que havia gaudit). També, arribant, vaig sentir que la persona que estava de speaker, deia el meu nom: “Ivan Balagueró Masanés, d’Artesa de Segre, 1h 59 min i 45segons”. Havia conseguit baixar de les dos hores, temps que, més tard, em van explicar que estava la mar de bé.
Finalment, vaig acabar 11è (número que m’encanta) i, sobretot, vaig acabar amb un somriure i un mal de peu important.
S’ha de felicitar al primer, que, a més a més, és del poble: Nic Boliart (CUDOS), 1h 43min.


Desprès d’anarme’n al pis a duxar, vaig tornar a la plaça on ens van donar un bon i esperat dinar, ja que, servir a unes 200 persones, no és gens fàcil!