30 de juny del 2012

Marathon de Tarbes


Le matin du 24 juin 2012 a eu lieu la première édition de la Marathon de Tarbes à la même ville qui lui donne le nom a l’épreuve.
La sortida de la Marató
Un matí calurós que després acabaria passant factura si no t’hidrataves bé! Aquest cop, jo,  Josep Maria, em disposava a recórrer els 42,195 km de la prova mare. Però aquell matí no era més que “l’examen final” d’un llarg recorregut. Un recorregut  que vaig començar el dia 26 d’abril quan vaig començar l’entrenament específic per la marató. Durant aquests 3 mesos d’entrenament he recorregut 829 km, una mitjana de 64 km setmanals repartits en 4 o 5 dies, poc per una marató, però sempre els intentava realitzar al 100%, per això era suficient. 
Personalment, crec que lo dur de la marató no és la prova en sí, sinó tot el que has d’entrenar i sacrificar, de la mateixa manera, t’ensenya a organitzar-te, a superar-se a un mateix, t’ajuda a buidar la ment o a moblar-la també, i sense cap dubte pots veure molta comarca, paisatges, muntanyes, camins i més camins, rius, llacs, etc.!
Així doncs, va arribar el dia de la prova amb unes expectatives de vorejar les 3h. Ja que havia realitzat tres entrenaments de 30 km, 34,2 km i 39,15 km a temps de 4:04 min/km pels dos primers i 4:21 per l’ultim (2h 52' i 3h 3’ temps equivalents en marató).
A la prova uns 500 participants dels cuals 119 féiem la Marató pura y dura. Va ser una marató força plana, dins de ciutat (3 bucles) i bonica per l’afició i perque es passa per llocs emblemàtics de la ciutat: la Halle Marcadieu, el recinte militar, el CaminAdour, les Jardins Massey i les Haras Nationaux entre altres. Però cal dir també que es fa en una data dolenta per la temperatura i que l’organització va deixar mol que desitjar (encreuaments mal indicats que em van fer equivocar-me més d’un cop). Els avituallaments de sòlids i líquids correctes, cada 5 km aproximadament.
La primera volta va ser ràpida i la vaig gaudir molt, encara feia una bona temperatura i hi havia molta gent animant. En la segona, el ritme, evidentment, va baixar però em sentia bé. En l a tercera (últims 14 km) vaig patir moltíssim; la calor era potent, ja no hi havia tanta gent animant, anava completament sol, ja que hi havia forats molt amples entre corredors i el mur que va aparèixer sobre el km 37, amb una baixada de velocitat forçament notable, un xic marejat i plorant perque la cosa acabés ràpidament.
I al final va acabar, amb un gran dolor de cames però un molt bon resultat, 6é de la general, únic corredor de la categoria promesa per tant primera posició i també amb una magnífic temps de 2h 56 min 54 segons (4:12 min/km). A continuació a menjar i recuperar totes les energies amb un bon repas que van preparar.

Punt d'arribada i enllaç dels tres bucles de la prova

Finalment a recollir el premi, aquest cop, un tant particular ja que era un lot de productes típics de la zona: harictos trabais, foie gras de canard, garboure bigordane, pate de porc noir de bigorre y un parell de embotits de porc noire de bigorre. Un premi un tant diferent però que de ben segur es de bon menjar!


En fi, va ser el millor final de temporada possible (a falta la Porta del Cel), una temporada en que m’he esforçat moltíssim i em sento satisfet, establint la meva millor marca personal en 35:09 en 10k, iniciant-me a la mitja marató i a la marató i aconseguint pujar en 5 podis!
Au, molta sort a tots per a que aquest estiu pugueu continuar entrenant lleugerament, i ànims en la decisió de fer els 42km la temporada que bé!

Trobareu la classificació general de la marató aquí i la classificació per categories aquí en la pestaña "Marathon".




15 de juny del 2012

Cursa de la Maquinista

El diumenge 10/06/2012, en Sergi i un servidor (Jonatan), vàrem participar en la 5èna edició de la Cursa de la Maquinista per la Integració. Aquest any el lema era molt més que córrer, i és que aquesta cursa neix per concenciar-nos que els discapacitats també es poden integrar en la nostra societat i què millor manera que fer-ho a través de l'esport. Part de la recaudació anava destinada a la Obra Social del Hospital Sant Joan de Déu.

Sergi mantenint una lluita amb el 3r de la categoria
En aquesta edició més de 4000 atletes estaven inscrits, entre ells uns 150 discapacitat. Tot i ser la 5a edició, aquesta prova s'està afincant com una de les gran curses barceloneses, només cal mirar que cada any la participació augmenta. Entre els inscrits, hi havia grans atletes com Reyes Estevez, José Luís Blanco o Roger Roca.

Enguany, la cursa ha caigut en 10 de juny, però els altres anys era al juliol, cosa que la feia molt més dura pel tema de la calor. Per molts, és una de les últimes proves ja que ara córrer amb tanta calor es un suïcidi. Destacar que hi havia la opció de fer la de 5km o la de 10km ( 2 voltes al circuit), on tots vàrem surtir en una única sortida.

A molts corredors ens hauria agradat que s'haguessin fet dues sortides, ja que així no et trobes amb gent que et pot causar problemes per córrer bé. Això provoca que es produeixin doblats i que els cracks hagin d'esquivar-los i alentir el seu ritme. El circuit no era dels millors en tema vistes, però era un circuit força còmode, és a dir, bastant pla i ample. Només destacar 2 pujadetes, que es van fer dures amb les condicions atmosfèriques que hi havia. D'altra banda, el circuit dónava opció a múltiples retallades sobretot en un punt clau, on era la gasolinera. Molts corredors retallaven sense compassió veient que guanyaven temps.
El tema de les retallades segons el meu parè, no és un tema polèmic. Molts corredors es queixen que retallar es fer trampes i autoenganyarse amb els temps. Jo opino que cadascú es lliure de fer el que cregui i ningú et pot jutjat per retallar o no. Dir que molta gent cridava i es queixa dels retalladors. A mi em sembla una falta de respecte molt greu.

continua el constant tú a tú
En Sergi i jo a les 8 i quart ens vam trobar, vàrem anar al guardarroba a deixar les coses i ens vam disposar a fer un bon escalfament fins les 9. Tot seguit ens vam col·locar endavant a la sortida, perquè fós més neta i poguéssim córrer bé. Les condicion meteorològiques no eren massa favorables, estava núvol però el sol es deixava veure en alguns moments, cosa que feia que estiguéssim a una temperatura d'uns 24º C. El pitjor de tot era la xafogor a l'hora de la sortida.


Jo, després del avituallament
En Sergi, va fer una gran cursa acabant en un temps de 38.30 a un ritme de 3.50 min/km. Destacar la gran forma que es troba, i que va poder acabar en la 4rta posició de la categoria Promesa. Durant la cursa va mantenir una constant lluita amb el 3r de la categoria.

Jo, vaig fer una cursa d'acord les meves possibilitats, amb un temps de 44.22 a ritme de 4.26 min/km. Millora en el temps respecte les últimes curses però no masa content ja que en els primers 5km nava en ritmes de 43.


Finalment dir que per a mi, era la última cursa de la temorada. Així que, estic molt content del meu balanç d'aquest primer any com a corredor. He pogut acabar en el 7è lloc de la categoria en la Challenge 10k i he pogut fer un sub43, per la qual cosa estic molt satisfet. L'any que bé s'intentarà millorar els registres.


Fins aquí aquesta crònica, ara a continuar entrenant ja que La Porta del Cel ens espera. Salut i Km's
pd: per més fotos i videos us deixo l'enllaç de la cursa.

9 de juny del 2012

Cursa del 30è aniversari dels Bombers d'Artesa de S. (5 i 10km)

El dissabte 9 de juny es va celebrar a Artesa de Segre, al meu poble, una cursa i caminada de 5km i una cursa de 10 km per als més preparats i agossarats.
El motiu: els 30 anys de servei dels bombers d'Artesa de Segre.
Tot i no ser una cursa puntuable, ni cronometrada ni molt divulgada, a tingut força èxit, ja que, hi ha assitit unes 100 persones en total de les 3 modalitats. La que ha aglomerat més gent ha estat la caminada de 5km, ja que, molts pares s'hi han animat amb els fills. Les curses, tan la de 5 com la de 10, han tingut unes 20-30 persones en cada una.
Desconeixent el guanyador de la de 5 i la de 10, ja que, no era una cursa competitiva, puc dir, com a mínim de la de10km, que els primeres llocs han estat força renyits i competits. Ja des d'un inici, s'han despuntat un grup de 5 o 6 corredors, entre els quals, dos membres dels Fondistes d'Artesa de Segre (Gerard Castells i John Boliart).

"Quinteto inicial"
Jo, juntament amb un altre membre dels fondistes (Marc Puig), anàvem força empegats al grup capdavanter. Al primer quilòmetre ja se'ns havien desmarxat força i nosaltres dos hem seguit al nostre ritme. Com jo m'imaginava, la cursa estaria renyida entre aquell grup, al qual, al final, si ha afegit el Xavier Solsona (C.U.DO.S d'Artesa). Cal dir, que, sinó tots, la majoria dels corredors eren artesencs.
Al voltant del primer quilòmetre

El trajecte dels primers quilòmetres ens ha portat fins al Pont d'Alentorn, poble situat a uns 3 quilòmetres d'Artesa, passant tant per carretera com per camí. La tornada cap Artesa també ha estat per camí, però passant per un altre.
La veritat, portant la setmana que portava (prova T1 excursionisme, escalar, tornant a agafar el ritme amb el córrer) m'havia agafat la cursa més com un entreno que no com una CURSA, per això, tenia la intenció d'anar a 5min/km, però...ja se sap, una cosa és el que es diu i, molt diferent, el que s'acaba fent, sobretot, en les curses! Per això, al final he acabat amb un temps de 45' i 41''. No és un grandíssim temps, ni dels meus millors, però feia temps que no anava a cap cursa i que tampoc entrenava fort, com a mínim, per córrer. 
Així, gràcies al Marc Puig, he hagut de pujar el ritme durant tota la cursa i portar-ne un que pogués aguantar, però amb certes dificultats. També, hi ha contribuit, als últims quilòmetres, l'Adrià Serrà (bomber d'Artesa), que s'ha afegit al segon "peloton" i, fins i tot, ens ha adelantat durant uns minuts.
Tot i això, m'he trobat força còmode i amb bones sensacions durant la cursa, tan sols en el quilòmetre 7-8 he notat un petit baixon on començava a notar que em fallaven les forces. Però les he tornades a recuperar, tot i que sembli mentida, en la pujada més forta de la cursa! No se molt bé com, m'han sortit forces de dins i he pensat: "venga Ivan, amunt, fotli'n que això ja u tens".
Ja feia estona, quasi bé des dels primers quilòmetres, que m'havia adonat que allò no seria un entreno, però llavors ha estat el punt clau per adonar-me de que és molt difícil no forçar-te en un cursa, ni que no sigui competitiva ni oficial.
Ja em quedava molt poc per arribar i les forces augmentaven! Em resultava certament estrany, però ho agraïa. Així, m'he adelantat dels dos companys que anava (el Marc i l'Adrià) i he arribat molt bé al final de la cursa, al parc de bombers. No molt lluny, trepitjant-me els talons arribaven els membres del que havia estat durant 2 quilòmetres el segon "peloton" i, a no gaire distància, una altra fondista que, al igual que jo, havia decidit no forçar la màquina (tot i que, ella si que havia complert la paraula), la Marta Serret. La veritat, si hagués volgut o bé, si hagués pogut, hauria arribat primera o entre els primers!

Arribant a la meta (Parc de Bombers) amb el Marc Puig molt empegat!
 
Ha estat una gran cursa! A més, hi ha hagut un moment en que els ànims han pujat enormement, deuria ser al quilòmetre 6-7, quan ens hem topat amb els caminants que ens han aplaudit i donat ànims. A més, els més jovenets s'han posat a córrer (esprintar) davant nostre, per demostrar que ells TAMBÉ podien córrer com els grans! Això ha ajudat molt, tot i que, dos quilòmetres desprès, hagués vingut el baixon. El motiu d'aquest, ha estat que creia que el recorregut passava per un lloc, amb lo qual, havia fet els meus càlculs pensant que tan sols hem quedaven 5-6 minuts, i resultava que el recorregut passava per un altre lloc. Però, com he dit, m'ha durat molt poc, ni 3 minuts :D

La cursa ha estat molt bé, un recorregut força interessant que, segur, entrenant, repetiré més d'un cop. S'ha de felicitar a l'organització, ja que, en tot moment la cursa ha estat molt ben controlada. A més, tot i no ser un dia molt i molt calorós, hi ha hagut dos avituallaments que s'han agraït i, a l'arribada, un bon esmorzar de  coca amb chocolata.



Corredors a l'arribada, comentant la cursa, bebent i menjant
Fotografies: Marta Serret



Ara, el meu cap ja tan sols pot pensar en...LA PORTA DEL CEL!


2 de juny del 2012

2Piks - Mitja marató de muntanya d'Anglès

El diumenge 27/05/2012 vaig córrer la Mitja Marató de muntanya d'Anglès, a la comarca de la Selva. En aquesta ocasió no em va poder acompanyar cap membre de l'equip, i només hi vaig córrer jo, Sergi Porta.Tot just va ser dimecres de la mateixa setmana quan em vaig assabentar que existia aquesta cursa, però em va faltar temps per apuntar-m'hi, ja que no podia passar per alt la possibilitat de córrer per primera vegada una mitja marató i a més al meu poble.

A les 7:50h vaig anar al punt de reunió per recollir el dorsal i una bossa d'obsequis. A diferència de la majoria de curses a les quals estem acostumats l'equip de Meià Runners, el cronometratge era manual, és a dir, no hi havia xip. Abans de la sortida, anava fent càlculs per intentar preveure quins serien els meus temps i com afrontar les diferents etapes del circuit segons el desnivell en cada punt. Com n'estava d'equivocat. Mai havia corregut una cursa per la muntanya i amb el primer quilòmetre en vaig tenir prou per descobrir que les coses no anirien tal i com m'havia imaginat. 
Ultims metres abans d'arribar al pic de 850m.

A les 8:35 l'speaker ens va amuntegar a tots els corredors a la línia de sortida. Érem 84 que féiem la mitja marató i uns quants altres que feien la caminada de 10km. Amb el tret de sortida, tot mirant el meu cronòmetre per seguir el ritme que tenia planejat de 4:10min/km (el meu ritme en una mitja marató que no fos de muntanya) per fer els 10 primers quilòmetres, em vaig situar al capdavant amb els cinc primers. Tot just vam sortir del poble, va marxar tota esperança de poder córrer a aquest ritme. Vam començar a encarar dreceres molt estretes i amb molta pujada. Encara anava bé de forces, però era molt concient que si no afluixava molt el ritme no acabaria els 21 quilòmetres ni amb ajuda divina. Així que vaig veure com el grup davanter s'allunyava i vaig pensar curosament quina seria la nova estratègia de cursa. 

Al primer avituallament del quilòmetre 7 no li vaig fer massa cas; tot just vaig remullar la boca i vaig escopir l'aigua. S'ha de dir que la ruta era molt espectacular, passant per dins de boscos molt frondosos i seguint les regueres que l'aigua havia marcat. La principal novetat que em vaig trobar, a diferència de les curses planes a les que estava acostumat, van ser els canvis de ritme constants que t'imposava la muntanya (vas corrent a 4:15 per un tros de pista ample; de sobte veus una fletxa al terra que t'indica que et fiquis cap a dins del bosc amb un pendent que fa plorar;  intentes córrer però de seguida ho deixes estar i comences a caminar fent força amb els braços sobre els quàdriceps per ajudar a les cames que estan patint molt; després de 300 metres de pujada infernal la cosa canvia i et trobes amb el mateix desnivell que abans, però ara en baixada; els genolls ploren).

Vaig passar pel km 10 amb 49 minuts, estava prou bé! Llàstima que em quedaven encara 700 metres de desnivell positiu per superar i no estava, ni molt menys, fresc com al principi. A l'avituallament del quilòmetre 11 tampoc li vaig donar la importància que es mereixia. Ja feia un tros que anava enganxat a un altre corredor, i com que ell va passar ràpid, doncs jo també. Si en els entrenaments aconseguia córrer 20km sense veure aigua, per què havia de ser diferent? 

Perfil Altitud

I al km 12 tot va començar a anar malament. Les pistes amples van desaparéixer per complet deixant pas als camins estrets plens de vegetació i amb molta pujada. Una pujada contínua fins al pic de 850 metres d'altitud. Durant una estona vaig estar intentant córrer, però de seguida vaig emplear la tàctica de mans sobre els quàdriceps. I aquí van començar a aparéixer les preguntes ( "Què hi faig aquí podent estar a casa al sofà?"), i tenia molta set. Vaig maleir uns quants cops no haver begut una mica més a l'avituallament, i no parava d'imaginar-me arribant a dalt i bebent aigua. Ja feia estona que m'havia adonat que havia apretat massa als primers kms i ho estava pagant car. Encara no sé com, però vaig aconseguir superar la meva ment i lluitant més amb el cor que amb cap altra cosa, vaig arribar a dalt. Aquest cop li vaig dedicar un xic més de temps a l'avituallament; vaig fer una queixalada d'un plàtan i vaig beure un got d'aigua.

Als 5 darrers km que quedaven (tots de baixada!) per arribar a la meta els vaig titular "Vaig a terra...". Les meves cames ja feia estona que funcionaven amb el pilot automàtic i la ruta per on havíem de passar era molt tècnica. Els genolls es queixaven de cada sotregada i les rampes als bessons estaven al caure, però era d'agrair que els kms passessin molt més ràpid que feia pocs minuts. A mig camí, mentre jo anava baixant pensant en com seria de feliç si aconseguia creuar la meta, el meu peu va decidir parar-se a una arrel mal posada d'un arbre i vaig anar de morros a terra. Tot un detall a aquelles alçades. 

Recuperant forces després de la cursa.
Els últims 300 metres van ser per asfalt, però tampoc és que els pogués gaudir massa. Al creuar la meta  i parar de córrer, la satisfacció era molt gran, i vaig pensar molts cops que aquella cursa passava a ser la més dura amb diferència de les que havia fet.


Vaig acabar amb un temps oficial de 2:10:56 en la posició 19, a un ritme de 6:23min/km. El primer classificat va acabar amb 1:50:14. Aquí, al veure els temps de la resta de gent, em va quedar clara la distinció entre mitja marató i mitja marató de muntanya. Un total de 1100 metres de desnivell positiu. Cal dir que crec que jo era el més jove, com a mínim dels participants que jo vaig poder veure. Aquí us deixo la classificació.


En conclusió, vaig quedar molt satisfet d'haver conegut una nova modalitat de curses i d'ara endavant penso entrenar per millorar en aquesta disciplina. L'any que ve la tornaré a córrer, però sabent a què m'enfronto. Vull felicitar a l'organització de la cursa per tenir aquesta iniciatva i per l'elecció del magnífic recorregut. Salut!

" Algú va dir que som els nostres somnis, que si no somiem, estem morts." Kilian Jornet.